«El món per un forat». Ho trobareu a internet: és un llibre, una web, una cançó, una obra de teatre, un programa de ràdio, un quadern de dibuixos... i una manera genèrica de referir-se a la visió zoom per observar la realitat amb tanta profunditat com miopia. A l’economia es detecta, avui, una certa tendència a veure el món per un forat, de la mà de la superespecialització que, suposadament, pot oferir un avantatge comparatiu als perseguidors d’apropiar-se del màxim benefici en el menor temps. Contra el coneixement generalista, humanista en el límit, s’aixeca la idea que saber més que ningú sobre un tema específic, ja permet posicionar-se com a primer entre iguals.
En el coneixement sobre les tecnologies d’intel·ligència artificial i els seus desenvolupaments i aplicacions es detecten ja, clarament, alguns d’aquests indicis. Hom es troba en una cursa d’informació, d’innovacions, impossibles de seguir sense un elevat cost d’oportunitat per la quantitat d’afers que s’han de negligir en favor d’aquella concentració. També amb les criptomonedes i amb l’evolució de les seves conjuntures i desenvolupaments aplicats succeeix quelcom similar. Oportunitats que maximitzen plusvàlues, si s’encerta en aquell seguiment desaforat. Però, en realitat, sabem amb seguretat que quan es veu el món per un forat sovint es perd perspectiva. Es genera una certa síndrome de no voler mai renunciar-hi, una volta s’ha posat la banya al forat en primer lloc; molts són els costos enfonsats per a dominar una situació determinada millor que ningú.
En tot cas, tenir criteri i recuperar perspectiva des de principis de sentit comú és necessari. Per exemple, en el cas de les criptos, és comprensible el desig d’ancorar la creació de diners a quelcom que sigui limitat per definició, com la troballa d’or o la capacitat de generar blockchains, de manera que es puguin evitar els abusos que avui erosionarien la confiança en la moneda ‘fiduciària’. Però hi ha d’haver maneres d’aconseguir-ho que no malmetin muntanyes d’energia i ens enfonsin en la pura especulació. Els diners estan fets per acompanyar la creació de valor, no per substituir-lo. Les cripto, des d’aquest propòsit, permeten només un joc redistributiu, no responen a raons productives, uns perden i altres guanyen; per tant, la inversió en criptomonedes no pot ser socialment desitjable. No hi hauria d’haver dubtes sobre quin és el terreny de l’economia real i quin el de la seva ‘financerització’. També aquest forat aplica al fet que certes empreses, per exemple algunes grans farmacèutiques, dediquin els excedents a recomprar les seves accions per elevar-ne la cotització al mercat; xifra a la qual sovint es vinculen les retribucions dels directius, amb nul·la creació real de valor.
Parar i reordenar és el que caldria també ara per als desenvolupaments que venen de la mà de la IA, quan encara no s’ha previst què fer amb les conseqüències de quelcom artificial que ja se’ns ofereix com a superior al natural.
La vida consisteix en just el contrari a veure el món per un forat. La natura integra, fa per una lògica oikos (ecologia), sobre un mutualisme en el qual tot té una funció en el conjunt. I l’epi, i no només la genètica pura i dura, és allò que dona consistència i sostenibilitat al sistema econòmic i social.
* Article publicat al diari «La Vanguardia» el dia 12 de gener de 2025.
