Cert que el PIB augmenta (només faltaria amb els creixements de població viscuts!), però més creix relativament la població ocupada, la qual cosa vol dir que el valor afegit per treballador, de nou, ha baixat! I així previsiblement ho faran de nou també els salaris mitjans reals. I més encara pot baixar la renda per càpita a la vista de l’increment de la població que en les dues darreres dècades no ha deixat de créixer.
És comprensible que un empresari miri pels seus excedents, donat el capital mort invertit, i ho faci valorant el creixement del negoci en taxes absolutes. Ja li va bé produir més i augmentar els seus resultats, que maximitzarà en la mesura que pugui traslladar la seva productivitat, baixa en el sector serveis, en sous més baixos, ja que mes difícil li resultarà augmentar preus. La gent, però, no mira la macro pel creixement agregat, sinó que dona valor a l’economia en termes micro, d’allò que li arriba a la butxaca, sigui per hora treballada o els ingressos a la seva llar en conjunt. Per tant, és la renda per càpita en termes reals, de capacitat adquisitiva, i no el PIB global, allò que importa a una economia que miri pel benestar de la gent.
L’statu quo representatiu del pobre model productiu que tenim es vanaglòria així de crear ocupació, és clar, respecte d’una oferta de treball que satisfer-la amb les fronteres obertes esdevé infinita. I per això pressiona, si cal, els recursos naturals, que són de tots i de ningú, trinxant el territori tot el que calgui. I la frontera oberta a la immigració laboral, escassament qualificada, de temporers que el sector no formarà sabent que la temporada següent potser no els contractarà, permet mantenir un «exèrcit industrial de reserva» que pressiona a la baixa els salaris de manera continuada.
Els nous entrants al mercat de treball hauran après ja que el salari nominal promès és insuficient en termes de poder de compra, a la vista dels preus del mercat i per l’accés a l’habitatge, inflats per la demanda externa de milions de visitants. I en certs casos, pot provocar que convingui més a alguns treballadors fràgils, acollir-se al subsidis públics i embarcar-se en l’economia submergida, creant un atur estructural, abans que lluitar en reivindicacions d’uns canvis impossibles amb el model competitiu en preus. Creació d’ocupació i atur permanent així conviuen. Davant aquesta realitat, els nostres joves també patiran el mileurisme més descarnat, sense emancipació possible, ni accés a noves llars i amb baix o nul creixement de la natalitat. I els més formats s’allunyaran del país cap a llocs que més els compensin la seva millor inversió educativa. La pèrdua de població activa autòctona l’empraran alguns per justificar altre cop que calen més immigrants. I el bucle seguirà, i les nostres Comunitats no deixaran de perdre renda per càpita en el context europeu, augmentarà la desigualtat entre beneficiaris del model econòmic i la resta de la població, amb uns indicadors de benestar que cauran de manera continuada.
Per això preocupa el que pugui resultar dels fons europeus Next Generation. Una «nova generació» que duem camí de que es perdi definitivament, passant a ser substituïda per més població de pas que malviu amb la feina que fa, i que ni necessita ni estima la cultura del país que els ha acollit.
I és que els denominadors dels divisors son decisius. En definitiva, és la productivitat i no la creació de ocupació el que importa: què produïm, com ho fem, amb quina tecnologia i quin absentisme laboral.
]]>L’empenta invasiva de la política actual erosiona, així, el capital social i genera l’abandonament de moltes activitats de l’anomenat tercer sector. L’envestida prové de polítics, quadres funcionarials i òrgans de control comptable. Aquests últims segueixen la prèdica de que «si hi ha diner públic, la gestió ha de ser pública també». I, erròniament, interpreten que això implica gestió directa i intervenció administrativa prèvia.
Això vol dir que la influència política de qui mana conjunturalment ho envaeixi tot -de la qual cosa es lamentaran, després, quan s’estigui a l’oposició-, i que els quadres administratius des del control paralitzin a gust i gana una actuació, per eficient que sigui, per bé de salvaguardar normes i procediments.
Aquesta manera de fer fa impossible gestionar pròpiament molts serveis; des de la sanitat, els socials i educatius, o àdhuc les arts escèniques. A més, aquesta via de rastreig del diner públic fagocita a mans polítiques, sense aturall, qualsevol acció prou subvencionada.
Potser arribaran alguns a la barrabassada de reivindicar l’expropiació del sector farmacèutic, ja que majorment viu de la compra pública de medicaments. O a embargar la governança d’una fundació privada pel fet de finançar-la en bona part; o absorbint al complet les nòmines, com en el cas dels professors de concerts escolars, o com ara s’està fent amb el transport sanitari, sense que es conegui possible fre.
Algunes d’aquestes actuacions tenen agenda oculta, sindical o de grup de pressió, buscant el mirall de la funció pública en retribucions i, sobretot, en condicions de treball. Altres casos són mostra de pura ingenuïtat de qui compara l’efectivitat de les nacionalitzacions, mirant retribucions nominals sense saber calcular costos unitaris efectius per hora treballada, en serveis en què la productivitat importa. Ambdós casos, però, porten a un pendent perillós, tant en els danys motivacionals de servir a la comunitat menys que al govern de torn, com de deixar a responsabilitat pública política coses que són de responsabilitat social.
Les actuacions que requereixen potestat i autoritat han de comportar una sobredosi de control i legalitat, precisament per evitar els abusos de l’Estat que les exerceix en gestió directa. Per a la resta d’activitats, de provisió de béns i serveis per a la gent, el supòsit hauria de ser el contrari. Que demostri el sector públic que les mancances de la seva gestió directa són menors a les de la concertació privada, social sense ànim de lucre, si es vol, que pretén substituir, a la vista dels incentius al servei, els costos relatius, la flexibilitat i l’adaptació als canvis. La realitat és just al revés amb el que ara s’està assumint, i tot i que de tant en tant la pròpia Administració s’apunta també a renegar de la burocràcia, com ara amb les queixes dels pagesos, no podem ignorar que ella mateixa és qui l’ha creada.
]]>