En el capítol anterior el conseller de la cosa estava més content que un gínjol. Ja tenia excusa per plantar cara als indígenes que es queixen de la massificació turística. I és que les solucions miserables que havia duit al Parlament, no les hi podia votar ni l’oposició, de tan flaques que eren, ni l’altre partit seu, perquè les considerava, exagerat com és, una traïció als amigots, que són qui en realitat comanden a les Illes Tropicals.
Per a més satisfacció seva, aquell dia el nostre espia es va presentar vestit d’espavilat ‘xulo’ que s’havia fet el xaletàs i les piscines-cisterna i el parc aquàtic allà on les lleis ho prohibeixen i que ara s’engreixarà gràcies a la nova llei que legalitza totes les martingales. Quan el va rebre, el conseller va pensar: «Si els espavilats estan tan contents amb jo, senyal que som un polític espavilat».
Ensoldemà el conseller encara gaudia de la placidesa d’aquest pensament, fins al punt que havia decidit dedicar la jornada laboral a fer un xubec. Però el va despertar l’enrenou que hi havia a la porta de la conselleria i, mig adormit, va enviar l’assessor a veure què succeïa.
- És que hi ha un homo que vol entrar per força a saludar-lo -li va dir en Juan Pelayo de tornada-, perquè diu que ell tot sol, enguany, pot dur els 25.000 turistes més que encara falten a l’Illa del Nord.
- Mem, Juan Pelayo -va respondre el conseller, ara ben deixondit-, però si açò és fantàstic! Que passi tot d’una.
Ja hauran afinat que l’homo era el nostre espia, disfressat per a l’ocasió. I na Nataixa que, com sempre, és l’única que el reconeix, que ja anava a cercar la capsa dels pastissets. Per cert, que hi ha una lectora que s’ha ofert per enviar-ne més quan s’acabin.
- Quin gust de poder-lo rebre -va dir el conseller a l’espia mentre l’abraçava com si haguessin anat a escola junts-. L’alegria que tindrà el president que hi tenim en aquella illa quan li digui! Si ell ja volia convertir en hotel un antic sanatori per a empestats, per animar la cosa... Per cert, Juan Pelayo, què és de nom, aquell president, que mai no me’n record?
- Ja li miraré, conseller -va respondre sol·lícit l’assessor-. Sé que el tenc a sa llista dels que sempre fan bonda.
- És que si aquest homo, què dic, aquest senyoràs -va continuar el conseller, mirant l’espia-, enguany ja mos mena els 25.000 turistes que encara hem de menester per acabar de rebentar l’Illa del Nord, vol dir que en podrem afegir 25.000 més l’any qui ve... Perquè ja se sap que, amb noltros, es nombres sempre canvien.
- I tant que canvien -va dir l’assessor, reforçant les paraules del conseller-. Si amb les previsions que havíem fet ja animàvem els amigots a continuar construint a les urbanitzacions, als pobles i al camp, compta tu si en un any ja podem tornar a augmentar la cosa.
- Venga mà d’obra barata cap a aquella illa -va amollar na Nataixa, a punt de vomitar-, que també haurà de menester casa, supòs. Ja veig venir la mateixa espiral que a l’Illa de les Discoteques, que com més gent hi va a viure del turisme, més turistes han de menester.
- Mira que ho ets d’exagerada! -va replicar l’assessor- I açò de l’habitatge ja ho tenen ben resolt, perquè el seu president ja ha dit que ses cases podran ser un pis més altes...
- Bono -va respondre na Nataixa fotent-se’n-, quina solució més creativa! I de controlar els lloguers, com a altres bandes, res de res, eh?
- Nataixa! -va cridar el conseller- sempre mos vol espanyar sa festa! Pensa que a l’Illa del Nord ja tenen un estudi ben gruixut, que els hi han fet per encàrrec, que diu que encara falten 25.000 turistes més. Així que, quina necessitat hi ha de demanar que controlin els lloguers? Si ni els francesos no els troben cars...
- Un estudi ben gruixut, diu? -va respondre na Nataixa- Idò els indígenes d’aquella illa ho veuen d’una altra manera, deu ser que són ases...
- I pensa -va afegir l’assessor, sempre a punt per fer mèrits- que, com que encara falten 25.000 turistes, no hi ha cap necessitat de controlar l’arribada de cotxos, ni de barques, ni de res. Barra lliure per a tothom! Quin bon president! Me’n vaig a mirar què és de nom.
