Ho vaig predir al meu llibre «El Bienestar Desigual», ara en fa deu anys (2015, Atalaya, editat per Pirámide): tots els vectors econòmics apunten a una societat cada cop més desigual. Recentment ho ha remarcat «The Economist» (27 de febrer 2025) a un dels seus editorials: heretar és tan important, ja, quasi com treballar. La riquesa dels ancestres, que reben en herència, suposa tal avantatge, respecte de la resta, que obre una bretxa majúscula a la nostra societat. Repassem els mecanismes. De partida, i arreu, la desigualtat en riquesa, tot i que més complicada de mesurar (amagada en mil formes patrimonials), és molt més gran que la desigualtat en renda, més fàcil de monitoritzar (ara, ja, amb dades en temps real). L’acumulació de capital i les oportunitats de rendibilitzar-lo, òbviament, augmenten amb l’edat, doncs cal haver pogut estalviar abans.
La crisi financera, primer (molts actius reals van patir menys que els financers, ja que aquells suposen un menor endeutament), i la de l’habitatge, després, han revaloritzat els patrimonis físics, en bona mesura en mans de pensionistes, coberts -tant rics com pobres- per pensions contributives, majorment. Les pressions de la globalització per fer que les rendes de capital siguin millor tractades que les del treball està ajudant a l’acumulació. Que la població tingui menys fills implica que qui pot accedir a aquests llegats rebi, ara, molt més que abans: menys entre qui repartir masses de riquesa més grans, per un major temps d’acumulació. I és que de major, si s’és ric, per molt que hom gasti, es fa difícil esgotar tota la renda des de les pautes de consum de la gent gran, i fruint de la casa en propietat. La despesa social continua invariada: més garantista per a la gent gran que per als joves, tot i que el mercat de treball ja no compensa aquests últims com abans en termes relatius, respecte de l’esforç productiu.
És, així, decisiu tenir pocs germans i uns pares rics, que ofereixen llançadores de prosperitat ajudant a l’accés a l’habitatge, oferint suport de temps familiar de dedicació a nets, facilitant dues rendes a la llar, i comptant amb ajut formal o informal a les feines de casa. Sense això, com identificava al llibre esmentat, observem el fenomen TIENS (two income earners, no sex)! L’accés selectiu a l’educació fa per xarxes socials cada cop més influents, més que la pròpia prima de formació: pares i amics ben relacionats asseguren entrar al món del treball amb bones retribucions. Si aquestes es donen en forma de rendes de capital, netes d’impostos, són més altes que les procedents de rendes del treball; si es reben en part com a beneficis en espècie (habitatge, cotxe, serveis varis) seran més elusives, i si s’ubiquen en rendes -almenys en part- fora del país, molt millor encara. Finalment, els qui poden, així, viure de rendes, ben segur comptaran amb més temps d’oci per tenir cura del seu jardí, que inclou un patrimoni que escapa de la mirada del fisc.
Sort que, de tant en tant, el liberal «The Economist» ens recorda que, sense una imposició a la riquesa, impost de successions inclòs, el capitalisme es veu amenaçat per la creixent desigualtat, i perd legitimitat per estar-se instal·lant fora de la meritocràcia.
* Article publicat al diari «La Vanguardia» el dia 16 de març de 2025.
