La caiguda d'un dictador sovint és vista com una victòria de la llibertat sobre l'opressió, una oportunitat per començar de zero i construir un futur més just. Tanmateix, la història recent ens ensenya que el final d'un règim autoritari no garanteix necessàriament la transició cap a la democràcia o l'estabilitat. La situació a Síria, marcada per anys de conflicte civil i la persistència d'un règim encapçalat per Bashar al-Assad, ofereix una perspectiva única per explorar aquesta dinàmica. La seva caiguda planteja interrogants sobre el futur del país i sobre les dinàmiques geopolítiques que en podrien derivar.
Des del 2011, Síria ha estat escenari d’una guerra civil devastadora, originada en el context de les revoltes de la Primavera Àrab. El conflicte ha anat molt més enllà d'una simple pugna entre el govern d'Al-Assad i l'oposició; ha involucrat actors regionals i internacionals amb interessos diversos. Rússia, Iran, Turquia, els Estats Units, i altres potències han jugat un paper clau en donar suport a diferents bàndols, contribuint així a la prolongació i intensificació de la guerra.
Al cor del conflicte hi ha Bashar al-Assad, el president que va succeir el seu pare, Hafez al-Assad, el 2000, i que va consolidar el poder mitjançant tàctiques brutals. La seva figura divideix opinions: per a alguns, era el garant d'un estat laic que protegeix les minories; per a d'altres, un tirà que ha massacrat el seu propi poble. La seva eventual caiguda, doncs, no només representa el final d’un capítol llarg i dolorós, sinó també un moment carregat d’incertesa.
2 Per comprendre millor què pot significar la caiguda d'Al-Assad, cal mirar l'experiència d'altres països que han experimentat revoltes similars. La Primavera Àrab va encendre esperances en molts, però només en pocs casos va conduir a democràcies estables. A Egipte, el règim de Hosni Mubarak va ser substituït inicialment per una presidència islamista, seguida d'un cop militar que va restaurar un govern autoritari. A Líbia, la caiguda de Gaddafi va desembocar en el caos i la fragmentació, amb milícies competint pel poder. I al Iemen, la sortida de Ali Abdullah Saleh va desencadenar una guerra civil prolongada.
Aquests exemples mostren que el buit de poder creat per la caiguda d’un dictador sovint obre les portes a nous conflictes. Sense institucions fortes ni consens polític, és fàcil que el país caigui en el caos. A Síria, on les divisions sectàries, ètniques i polítiques són profundes, aquest risc és especialment elevat.
Un dels factors clau que influirà en el futur de Síria serà la capacitat de les forces opositores per unir-se i establir una visió comuna per al país. Fins ara, l’oposició siriana ha estat profundament fragmentada, amb grups que van des de liberals fins a islamistes radicals, i això ha dificultat la seva capacitat per articular un projecte alternatiu creïble. A més, molts grups rebels han estat acusats de violacions de drets humans, fet que complica la seva legitimitat davant la població i la comunitat internacional.
Un altre element crucial és la intervenció estrangera. Rússia i l’Iran, que han estat els principals suports d’Al-Assad, tenen interessos geopolítics a Síria, com ara el manteniment d’una base naval a la Mediterrània i la projecció de poder a la regió. I no seria estrany que intentessin protegir els seus interessos, encara que la debilitat d’aquests dos actors (Rússia pel dessagnament que li comporta la guerra a Ucraïna i l’Iran per l’envestida d’Israel al Líban i també a l’Iran) afegeixen interrogants a la situació present.
Per contra, Turquia, els Estats Units i altres actors podrien intentar influir en la configuració del futur govern, sovint prioritzant els seus propis objectius per sobre de les necessitats del poble sirià. Això planteja el risc que Síria es converteixi en un escenari per a la competició entre grans potències, com ha passat en altres conflictes.
No oblidem tampoc que, aSíria, les divisions internes són profundes. És un mosaic de grups religiosos i ètnics, incloent sunnites, alauites, cristians, kurds, i altres. El règim d’Al-Assad s’ha recolzat en gran part en la minoria alauita i ha jugat amb les pors de les minories, presentant-se com un bastió contra l’islamisme sunnita. En un context post-Assad, aquestes tensions podrien exacerbar-se, especialment si no hi ha un marc inclusiu per a la governança.
Un greu factor d’inestabilitat el provoca que el 90 per cent dels sirians visquin en la pobresa. També el retorn dels que havien emigrat després que països europeus hagin decidit o es plantegin repatriar-los. Per tant, la reconstrucció del país és una altra prioritat urgent. I això no només inclou la reconstrucció física, sinó també la revitalització de l’economia i la creació d’oportunitats per a la població. Un esforç internacional coordinat podria ajudar a establir les bases per a un futur més prometedor, però no és gens evident que aquests es produeixi.
