«T he Apprentice. La historia de Trump» és una pel·lícula canadenca que, en versió original, encara es pot trobar a les cartelleres catalanes. Explica com Roy Cohn, advocat de demèrit neoiorquí, va formatejar el jove Trump fins a configurar el personatge que és avui. I que, per cert, va acabar traint el seu mentor en la mesura que descobria que, aquest, era gai i ja no li reia les gràcies.
La narrativa de la vida del nou president americà té moltes arestes. Sorprèn un Trump que beu aigua, que aguanta les bufetades del pare per respecte a la família, que fuig del consum de drogues tot i l’entorn en què es mou, de «nous rics» alcoholitzats. Un Trump a qui al principi li fa feredat veure els procediments corruptes i xantatgistes que fa servir el seu advocat, davant els quals ell pensa que mirant a l’altra banda no el contaminen; és clar, fins que ell mateix s’afegeix com a bon aprenent a la festa. Altres coses són més perdonables, pel que sembla, per part de l’americà mitjà, que majoritàriament l’admira i que l’ha votat: el gust per les parelles espatarrants, els impulsos sexuals sense tabús, l’acumulació insaciable de riquesa, el desvergonyiment en la parla de qui es reconeix com a un ‘killer’ o un perdedor: i, a partir d’això, tira cap avall, que fa baixada.
És remarcable, però, la seva reiteració en un argument que cada cop es sent més per aquí i per allà: la demanda de ser eximit del pagament d’impostos, ja que la seva inversió (per cert, basada en un endeutament amb força impagaments) ‘crea riquesa’ i ‘genera ocupació’, considerant així que per aquesta via l’Estat ha de recuperar allò que ell no contribueixi. Cada cop que l’escolto a casa nostra, aquest argument, se m’indigesta. O és que cap dels qui paguem impostos no fem contribucions socials, d’igual o major mèrit que un Trump que trinxa el territori i aixeca gratacels? Resisitir-se a pagar impostos amb l’amenaça de les conseqüències econòmiques de la seva deslocalització, mantenir tipus efectius quasi zero per part d’algunes empreses, sense que els hi calgui exempcions explícites, es justifiquen amb el mateix argument: són font de renda per altres que sí són gravables, en un efecte multiplicador d’abast recaptatori. De fet, algunes d’aquestes empreses pensen que fent contribucions socials, properes al marketing propi, ja netegen, si fos el cas, la seva mala reputació per l’elusió d’impostos; no diguem ja les que defrauden. I, a més, alguns dels empresaris que mostren així el seu altruisme pensen que això els dona prerrogatives per a marcar l’agenda pública, i subrogar-se en la cura d’una societat que abomina dels polítics. També, ara, amb el fang valencià. Pagar impostos, i exigir que es reti comptes del seu ús, és la via de les democràcies que els aprenents trumpistes avui majoritàriament neguen.
Article publicat a «La Vanguardia» el dilluns, 18 de novembre.
