Parlar sense saber. Pensar que se’n sap sense llegir. No entendre allò que es llegeix, i essent possible estar callat! Sovint, aquesta concatenació és signe del nostre temps, des de polítics, analistes o tertulians de carnet. Seqüencio, a continució, algunes asseveracions per argumentar l’afirmació inicial.
«Una societat és pròspera si ho són els seus treballadors, que en són la població més nombrosa. Un salari mitjà alt s’ha de considerar com la prova de prosperitat d’una societat que es pot permetre pagar bé a tots aquells que ocupa; no hi ha millor riquesa pública que aquesta». La desigualtat que importa és la que pot tenir a veure amb la felicitat, el benestar, i la riquesa mai la garanteix (...). «Salaris alts per als treballadors i tipus d’interès baixos són trets desitjables per a l’economia d’una societat que vulgui avançar econòmicament i mantenir una justícia raonable. Tipus d’interès baixos dificulten que la gent visqui de rendes sense treballar, motiu pel qual la plenitud d’un país passa pel fet que cada branca de l’economia inverteixi la màxima quantitat de capital productiu possible a tipus d’interès baixos; Els interessos alts són propis de societats estancades».
És rar que es reuneixin persones del mateix negoci sense que la conversa no acabi conspirant contra l’interès comú, confabulant-se per una pujada de preus dels seus productes (...). Per això, el capital és amorf i es mou amb facilitat, de manera que força a l’alça rendiments equiparables, mentre que els treballadors han de desenvolupar tasques molt diferents en esforç, i en condicions a vegades nocives i perilloses. L’heterogeneïtat de les seves retribucions els dificulta compartir la idea de ‘classe’ o categoria. «Una societat benestant és la que facilita ‘l’adquisitivitat’ per la majoria de la seva gent: que els treballadors es puguin permetre adquirir tot allò que és útil i necessari per a viure». La prosperitat d’un Estat s’ha d’identificar, així, amb el benestar de la seva classe més nombrosa. «No hauria de ser la pobresa i la indigència allò que obligui la gent a treballar. Una vida decorosa, i no l’estricta supervivència, hauria de regir els salaris dels treballadors. Els interessos d’aquests s’han de poder alinear, per l’interès públic, amb els dels productors que posseeixen i conreen la terra per als aliments i béns naturals que han de millorar el progrés social. Per aquest objectiu, els terratinents poden mostrar interès en el llarg termini protegint les rendes naturals dels seus productes; a diferència dels fons de capital, que són intermediaris que volen plusvàlues de la mercantilització de la terra en compra-venda cercant beneficis a curt. Terratinents que, com els treballadors, solen, malgrat això, pesar menys en la pressió que poden fer davant els responsables polítics; els primers, sovint, per indolència, i els segons, per incultura».
Podria seguir. Però la sorpresa, espero, per al lector és que això, si fa no fa, són textos recollits del pare fundador de l’economia: Adam Smith (1723-1793); escrits el segle XVIII en les seves obres monumentals: «Els Sentiments Morals» i «La Riquesa de les Nacions», dues de les més grans aportacions a la disciplina, que els economistes no podem ignorar. El pare del liberalisme, del qual es recorda, només, allò de «la mà invisible dels mercats», allò de que l’economia es mou només pels interessos individuals, allò de l’Estat d’intervenció mínima... Tota una literatura que s’ha llegit (si s’ha fet) a conveniència, de la qual els doctrinaris del liberalisme modern han ignorat la part que no els ha convingut, i de la qual ara el llibre de Branco Milanović «Miradas sobre la desigualdad», que s’acaba de publicar en castellà per Taurus, posa negre sobre blanc, per vergonya dels qui parlen de liberalisme sense conèixer els liberals de veritat.
* Article publicat a «La Vanguardia» el 5 d’agost de 2024.
