En el capítol anterior, el conseller de la cosa valorava l’èxit de la consulta del seu govern sobre la saturació turística de les Illes Tropicals. Com deia l’assessor Juan Pelayo, s’estan complint els objectius: rallar molt i no fer res de res.
Però la urticària que li ha sortit al govern són aquests indígenes delinqüents que avui arriben a les platges més prest que els turistes i que demà s’abracen al centre de les ciutats. I tot per fotre. El sector hoteler ja ho diu, que és per culpa d’ells que no vindran turistes. Qui s’ho creu?
Però el tema que excitava el caparrot del conseller era el nou finançament de Catalunya. Si les Illes Tropicals s’acollien al mateix règim, podrien rebre molts més doblers per atendre les necessitats dels ciutadans. Però la consigna del partit és que a Catalunya «ni pan ni agua» i al president Xanxes, «lo mismo». Així que, de retruc, tots fotuts.
Mentrestant, el nostre espia, que s’havia disfressat de moscard, impacientava el conseller. Encara que na Nataixa l’havia d’ajudar discretament amb qualque bufada, perquè li costava aixecar el vol.
Avui la cosa està més tranquil·la i si hem de creure l’espia, amb tanta calor, el conseller fa qualque xubec mentre dona ordres als seus subalterns, en Juan Pelayo i na Nataixa. Ah! I l’espia s’ha disfressat de jutge que persegueix el senyor Puigdemunt, de tal manera que l’han deixat entrar al despatx però ningú no confia que faci res de bo.
- Quin pardal, aquest Puigdemunt -va dir el conseller, mig adormit-. Ve i se’n va i no es deixa agafar... És es colmo!
- És que és un homo molt malcarat -va intervenir l’assessor-. Ja ho explica tota la premsa amiga a tothom que la vulgui escoltar. Però la culpa és dels mossos d’esquadra, que no n’encerten ni una.
- Ah -va dir na Nataixa-. I de la policia de l’Estat què me’n dius? Perquè és ella qui controla les fronteres. O no és així?
- Mem -va respondre el conseller, que s’anava despertant-, però això ara no es pot dir. La culpa ha de ser dels mossos d’esquadra i prou. No mos canviïs es relat, Nataixa!
- Clar que també és ver que van fer un paper galdós, els mossos -va continuar na Nataixa, que hi ha dies que no se’n pot estar.
- I tant -va afegir en Juan Pelayo, que ja salivava-, no hi van posar prou interès.
- Bono -va replicar na Nataixa-, jo diria que massa i tot. El van perseguir igual com ho fan amb els terroristes més perillosos. En comptes d’escortar-lo fins al Parlament per anar a votar, perquè és un parlamentari electe.
- Però què dius? -es va posar les mans al cap l’assessor, que s’excitava per moments- Si té una ordre de captura per apropiació de doblers públics...
- Ai, quina memòria, Juan Pelayo -va replicar la Nataixa-. Si fins i tot el ministre d’Hisenda, en Montoro, va fer públic que de doblers no n’havia tocat ni un. I mira que era el ministre que controlava en persona els doblers de Catalunya...
- Mem -va respondre l’assessor sense cap escrúpol-, però ningú no ha dit que els jutges hagin de tenir memòria.
- Avam, Nataixa -va intervenir el conseller, que ja estava ben deixondit-, si tots els jutjats europeus l’han acabat amollant, de qualque cosa més l’hem d’acusar. Tots hi esteim d’acord, que l’hem d’enviar a la presó perquè no mos faci nosa.
- Idò així no m’estranya -va respondre na Nataixa- que a la premsa estrangera es demanin què li passa a un país que aprova una llei d’amnistia però no l’aplica. Mal senyal, no?
- Mos fa fer es ridícul! -va exclamar en Juan Pelayo, que ja anava disparat-. I tanmateix, de què li ha servit venir, fer un discurs de cinc minuts i desaparèixer?
- Idò mira -va respondre na Nataixa-, i t’ho dic jo que sóc russa i sé com s’han de moure els dissidents en es meu país. Li ha servit per demostrar que entra i surt quan vol i que tant ell com les idees que comparteix amb tant gent, continuen ben vius. Ho trobes poca cosa?
L’espia no va poder picar de mans perquè la toga de jutge li anava estreta.
