A risc de no conèixer, encara, tota la lletra petita de l’acord -un acord d’abast molt ample-, fent el supòsit que es signa per a ser complert -les recances, aquí, són legítimes-, i assumint que li espera el seu viacrucis particular de tramitació a casa nostra i a l’Espanya plural, crec que podem dir que es tracta d’un bon, i decisiu, acord.
Anem a pams. L’acord acceptat pel PSC, i ratificat a darrera hora pel Govern del PSOE, assumeix el plantejament de la proposta de finançament singular. Sortida del règim comú, recaptació plena, començant per l’IRPF, i amb una «quota de solidaritat» pendent d’acordar, però que ha d’estar limitada pel principi d’ordinalitat.
No és exacte però substancialment està en la línia d'allò que alguns hem anat defensant en els darrers temps en múltiples articles, també en aquest mitjà: concert, però no com el basc, reconegudament insolidari; basat en la capacitat fiscal, no en l’estimació de necessitats que pugui fer l’Estat en cada circumstància; bilateral, ja que la contribució la fa la Generalitat, d’una vegada per totes, amb l’Estat, i no a través d’anivellaments horitzontals múltiples i opacs (per aquesta idea, que s’ha utilitzat tan malèvolament, de que si alguna Comunitat no té més recursos és perquè Catalunya no li’n traspassava, encara, prou!). L’aportació és a l’Estat, i ell ja farà l’anivellament vertical que vulgui dins del règim comú.
Es comença amb el traspàs de l’IRPF, l’impost més visible i identificador de la responsabilitat fiscal. No es trenca res; la legislació normativa l’aprovem entre tots al Parlament espanyol. I seria lògic, penso jo que seguissin, si el cas després, la totalitat dels impostos directes; diria que el següent podria ser Societats, mentre no esdevingui un impost europeu. I els indirectes, participats com ara, poden romandre en mans estatals, per la seva major complexitat en incidència tributària. L’Agència Estatal Tributària, essent realista, podria crec jo continuar recaptant IRPF -el seu estatus és el d’una Agència independent, i no el d’un organisme subordinat a un Ministerio-, amb un organigrama que seguiria la direcció tècnica de la Generalitat, mentre que l’Agència Catalana gestionaria els impostos cedits. I la recaptació de l’IRPF al compte de la Generalitat podria continuar al Banc d’Espanya -un altre ens independent que pertany al BCE-, en el qual hauríem de tenir, d’una vegada per totes, un conseller de Govern independent com a quota catalana. Així s’acabarien les bestretes, de dubtosa virtut i fàcil manipulació.
2Jo he defensat que la contribució solidària s’hauria de basar en la diferència entre la recaptació fiscal de l’IRPF i el pes proporcional de la renda catalana; és a dir, segons la progressivitat en la tarifa acordada en la llei estatal. No en va, els qui han acusat d’insolidàries les propostes catalanes argumentaven que les persones, i no els territoris, paguen impostos. Es tractaria, a més, d’una regla dinàmica: si baixes pes en renda, o es redueix la progressivitat, baixa la contribució; i viceversa. Tota la resta és recaptació pròpia, de responsabilitat fiscal de la Generalitat, tal com vaig formular al meu vot particular a la Comissió de Reforma del Finançament Autonòmic del 2017 com a representant de Balears. Això sí que, d’entrada, respectaria l’ordinalitat (la catalana, és clar).
Augmentar del 50 per cent al 100 per cent l’IRPF requereix posar-hi al darrere competències de despesa ara subrogades amb transferències ad hoc: Rodalies, ingrés mínim vital i, sobretot, la comanda de les inversions que preveia l’Estatut, tant en quantia (segons PIB) com en la seva potencial execució. I reajustar, si és el cas, la xifra global de recursos, mantenint la participació en els impostos especials, per a fer neutral l’impacte en el pressupost propi de l’Estat, sense perjudici. Participar -a pressupost, com dèiem, inicialment neutral- de la cistella de la recaptació de l’IVA donaria, també, estabilitat a la recaptació de la Generalitat.
Sortir de la dinàmica de l’estimació central de necessitats, en favor d’una via basada en la capacitat fiscal, permetria, si un dia arriba l’oportunitat, incorporar a aquest sistema els territoris forals, i també tota aquella Comunitat que, amb major vocació d’autogovern, vulgui assumir més responsabilitat fiscal. He començat aquest text mostrant supòsits i hipòtesis, perquè l’acord arribi a bon port, que tenen la seva dificultat, incloent-hi aquí el suport necessari d’altres forces catalanes. Però mai el vent és favorable per aquell qui no sap on va. Tant de bo un sistema no excloent, ni exclusiu, d’acompanyament al sistema actual s’hagués produït de bon rotllo, amb l’esforç de donar vies d’encaix a les desafeccions múltiples mostrades durant la història recent catalana. Potser arriba ara amb recels, d’aquí i d’allà, pendents d’una investidura i dels acords puntuals d’estabilitat al Parlament espanyol, però sembla que la política és això: un ‘ara, o mai’.
Artículo publicado en «La Vanguardia» el 30 de julio
