En el capítol anterior, el conseller de la cosa de les Illes Tropicals estava molt maleit amb el seu personal. Se’ls va trobar, a en Juan Pelayo, l’assessor, i a na Nataixa Rasputinova, la secretària, fent conya amb el batle aquest que ja no pot mantenir ni es ca de la policia, de tant de gastar en faramalla.
Per paga també era el dia que el seu partit havia perdut un ajuntament important a causa d’una moció de censura retardada de l’oposició. Però el pitjor moment arribaria quan el conseller va assegurar que allò era una debacle i que en canvi, amb ells, aquell ajuntament sempre havia anat com una seda.
I clar, na Nataixa coneix prou la casa per recordar el merderot amb què havia acabat un dels seus governs municipals i va esclatar a riure. Tant, que va encomanar les rialles al pobre espia, que aquell dia anava disfressat de president parlamentari rebentafotos que no plega ni que el matin.
Avui no és que hi hagi més tranquil·litat a la conselleria. Al conseller li ha arribat que tindrà la seva primera reunió amb el president Xanxes, de visita a les Illes Tropicals. I ha rallat tant malament d’ell, de la seva amnistia i de la seva dona, que ara no sap quina cara haurà de posar. És difícil compaginar els insults grollers amb les peticions.
Avui el nostro espia va disfressat de damnificat de cala Turqueta. Açò vol dir, com si fos un turista que no es va poder fer la selfi a la platja de moda de l’Illa del Nord, perquè l’autobús ja anava ple i perquè a l’aparcament ja no hi cabien més cotxos. Una desgràcia prou grossa perquè li obrissin les portes de la conselleria només arribar. I el conseller el va rebre amb una abraçada.
- Segui, segui aquí -li ha dit mentre li oferia el sofà blau cel del despatx-. És molt gros això que li han fet. Ja ho ha dit s’altre partit meu, amb qui anam separats però junts: aquesta gent que li ha fet això són uns impresentables i uns delinqüents!
- Però si cada dia hi ha centenars de persones que no hi poden arribar a aquella cala, de tan plena que va -va exclamar na Nataixa.
- Mem, Nataixa -va exclamar el conseller, contrariat-. Però el cas d’aquest senyor és especial. Pensa que qui va omplir el pàrquing i l’autobús van ser els indígenes i això és una cosa molt lletja. Com si no tinguessin una altra feina que anar a la mar. Pobre senyor turista!
En aquell moment va entrar en Juan Pelayo, blanc com un paper de fumar, i va amollar la notícia.
- Ha dimitit -va dir.
- Remilgotes -va exclamar el conseller-. Aquesta Illa del Nord no mos dona més que maldecaps. Vam si me crides el president que hi tenim allà, aquell que mai no me’n record que és de nom, i li dius que açò no pot anar. Quins ajuntaments!
- Bono -va puntualitzar l’assessor-. Aquest que ara ha dimitit no era batle...
- Ja ho sé, això -va replicar el conseller més maleit que mai-. Però era es nostro cap de l’oposició a s’altre ajuntament més important de l’Illa. I recorda que el vam presentar de candidat a batle...
- Què ha succeït? -va demanar na Nataixa, fluixet fluixet, a l’assessor, perquè sembla que no n’estava al corrent.
- Bono -va replicar en Juan Pelayo amb poques ganes d’explicar-ho-. Que l’homo va anar de festa i va envelar un got de gin amb llimonada a un funcionari que no li devia caure massa bé. No en va tenir prou i es va encarar amb un que fa feines per a l’administració i que segons sembla no pensa ben igual com ell.
- Va anar gros, idò -va exclamar na Nataixa mentre picava l’ullet a l’espia, ben escarxofat al sofà blau cel.
- I encara no en va tenir prou -va continuar l’assessor-. Va arrabassar ramells de la terrassa d’un bar i es va encarar amb el cambrer. Sort que va arribar la policia i que sa dona se’l va poder endur a ca seva. No sé què li devia succeir, pobre homo.
- Idò jo sí que m’ho pens... -va respondre na Nataixa mentre somreia a l’espia.
- Ha fet bé de dimitir -va dir aquest, que per una vegada obria la boca.
- Però bono -va afegir l’assessor-, si que mantindrà s’altre càrrec retribuït que també tenia.
