Potser ja, només amb el títol, algú s’haurà posicionat contra l’economista ‘economicista’ que vol saber el cost de tot i coneix el valor de res. La reacció esperable és qualificar la llengua i la preservació del medi ambient com a béns essencials de primera necessitat i no de luxe!... però deixi’m que m’expliqui. Un bé de luxe, a l’economia, és aquell amb ‘elasticitat-renda superior a la unitat’; és a dir, quan creix la renda, en més proporció, encara, creix la valoració que en fem d’aquests béns. En altres paraules: la llengua, la cultura, l’ecologisme... acompanyen el progrés dels pobles. Dit altrament: quan les necessitats més peremptòries estan ja cobertes, l’interès per la cultura, el respecte a la biodiversitat, la protecció contra el perill de perdre un patrimoni col·lectiu... agafen volada. No podem dir que és la causació, inversa, del progrés; només, simplement, que van de la mà, i cada cop més com més civilitzada és una societat. Quan major és el desenvolupament d’un país (Suïssa, Noruega, Dinamarca...) més grans son les oportunitats que es perden per fer les coses malament.
Per tant, és important tenir un bon sistema econòmic que acompanyi el progrés social, que el faci possible, i no que jugui a la contra. Per això, la productivitat humana que es deriva de la intel·ligència i innovació de les persones és el capital més apreciat. Com reconeix R Dalio a la seva magna obra «Nou Ordre Mundial», relativa al perquè triomfen i fracassen els països, ‘son els que afavoreixen el benestar a llarg termini sobre el de curt els que obtenen millors resultats’. Les comunitats han de saber crear riquesa de manera expansiva entre la ciutadania, que en la mesura que es reconeix com a tal, ‘empodera’ als ciutadans per exercir les preferències en favor del benestar futur. Aquesta és la realitat de països com el nostre que en el passat ho saberen fer (recordeu els que innovaven des dels formatges fins a les màquines calculadores, i que el turisme, en la seva vessant més simplona s’ha carregat. Què resta d’aquells excedents? Cap on s’han orientat els fluxos? Per quina raó les inversions en pedra han prevalgut sobre el capital humà i social? El negoci fàcil, com la falsa moneda, es ‘menja’ la bona. I com més tardem en adonar-nos, més difícil serà revertir la situació, avui ja molt costa avall. Notem però que la conciència desperta quan algú decideix que el servei de restauració no ha d’estar obert tots els dies i totes les hores. Fent això la demanda no augmenta, sinó que l’oferta es multiplica, tots fent tot, igual i a vegades malament. De la mateixa manera que no tots els taxis circulen totes les hores, començo a veure restaurant que tanquen després de berenars i dinars, i altres que obren només per sopars. Des de l’òptica empresarial, amb la dificultat de trobar bons treballadors o d’establir torns dobles o amb hores extres d’uns operaris que hi deixen la salut, pot ser més rendible especialitzar-se en oferta i horaris. Els costos d’ampliar-los (bons treballadors, responsables activats les 24 hores, en el marge, potser, ja no justifiquen els ingressos addicionals que cada cop requereixen, per excés de oferta, preus inferiors. Més benestar, menys efecte crida a buscar treballadors pitjor formats, més descans de personal, més especialització en oferta i ubicacions, òptima si es fa de manera coordinada. Aquest potser un camí transitable per la nostra economia.
PERÒ, EN LA MESURA que el model econòmic no dona aquest progrés, la cultura i el respecte a la natura han de patir. No li demanis, a qui ve de temporada que es preocupi de la llengua i del bé comú. Qui va cruixit per arribar al final del dia garantint el pa i el dormir, és poc pensable que valori els béns immaterials. Qui arriba amb una mà davant i una mà darrera, i no té ni per despesa corrent, no és esperable que estigui disposat a invertir en coneixement. Qui viu al dia difícilment es plantejarà el llarg termini valorant la importància de la cultura, de la biodiversitat, del futur de la humanitat. Qui s’ha de comunicar per demanar ajut, o un primer treball, és probable que s’aculli a la cultura dominant i no a la minoritzada. I podria seguir. De manera que, cada cop més, les preocupacions pels béns immaterials col·lectius semblen qüestió de ‘jubilats, funcionaris i professors, i capellans -es deia quan n’hi havia d’autòctons!’, amb rendes garantides. I és poc probable que els joves i les classes més fràgils avantposin la llengua, la cultura, la naturalesa, la diversitat natural, aquelles coses que són de tots i no són de ningú... quan les seves pròpies coses estan en risc: arribar a final de mes, amortitzar, peti qui peti, aquella inversió contaminant obsoleta... l’explotació -tragèdia, se’n diu-, dels béns comuns.
Què observem, respecte d’això dit anteriorment? Que el fenomen de migracions massives, i en augment, es produeix en les capes esmentades, més fràgils, i des d’un empresariat que retroalimenta una manera de generar renda allunyada d’una millora de benestar social. I més quan aquestes migracions porten una llengua dominant. Així, per a molts joves escolars, l’esforç requerit per aprendre i utilitzar la llengua pròpia del país, si no té premi rellevant, no interessarà. O uns empresaris a qui el respecte als valors culturals i mediabientals no els suposi un rendiment econòmic, sinó més aviat un entrebanc a l’hora de buscar treballadors o maximitzar el seu excedent, no és esperable que ho facin.
Observem sinó avui, com són majorment les persones grans les que omplen els teatres i cines, visiten museus, assisteixen a conferències i, per responsabilitat, llegeixen sobre la biodiversitat perduda, donada l’herència que estan deixant als seus nets; igual que classes rendistes més benestants, que compten amb més educació que la mitjana i que, sobretot, es poden permetre els consums culturals. Contrasta això cada cop més amb la realitat dels joves i nouvinguts, que ja no hauran conegut o identificat cap herència del lloc d’acollida, més enllà del viure al dia i qui passa any empeny.
De manera que necessitem ser Suïssa o tenir empresaris compromesos amb la cultura, perquè els convé o perquè, essent megarics, es poden permetre retornar a la societat aquells béns de luxe a qui altrament no els disposaria. Voldríem una economia que impulsés el progrés, i no marginalitzés cada cop a més grups de població; que no confongui taxes de creixement absolut i relatius per càpita; que sàpiga distingir entre renda i benestar, consumisme i patrimoni; i que incorpori les externalitats d’una societat més respectuosa amb la cultura com a element de cohesió social, ni que sigui legitimador del propi sistema capitalista. I, per suposat, requerim, els ciutadans, uns polítics que tinguin clara la defensa del bé comú, que amb prou seny i flexibilitat regulin el dia a dia d’una activitat productiva sostenible socialment, i aconsegueixin que la majoria dels votants ho entenguin, comparteixin les preocupacions que els mou a fer-ho i, així, els votin. Però quan un país com el nostre, en el que allò que guanya en renda no pot o no sap traduir-ho en un major respecte a la cultura i al medi ambient, tard o d’hora és probable que perdi definitivament la orientació del seu propi benestar.
PD- Mentre preparava aquest text va morir Eduard Eroles, amb qui agradava comentar aquests articles sobre el futur de Menorca, tant com podíem, al darrers temps ja amb aquell fil de veu malalt, però insubornable en la defensa del país. Descansa en pau, estimat!.
(*) Una versió breu fou publicada el 23 de Juliol a «El Punt Avui».
