Açò de les Comunitats Autònomes, no va ser bo d’aclarir. Asseguren aquells qui negociaven la Constitució que, en aquest punt, entraven i sortien de la sala on estava reunida la plana major de l’exèrcit amb textos que havien de reescriure una i una altra vegada perquè no els acabaven d’agradar...
Però hi havia una prioritat sense la qual la Constitució hauria estat una broma més de la transició democràtica. I és que Catalunya i el País Basc recuperassin l’autonomia que el cop d’estat del general Franco i la victòria militar posterior els va prendre.
Així és que, finalment, es va arribar a aquella solució tan típica de la política espanyola, que allò que es neguen a donar a uns, ho acaben concedint a tots. Una manera com una altra d’aigualir el cafè.
Només el País Basc se’n va lliurar i va aconseguir un estatus privilegiat. Uns diven que a causa del seu acord històric amb Castella, de sis o set segles enrere, i altres perquè l’ombra d’ETA complicava les relacions amb aquell territori.
En aquest context de no donar premi i concedir un accèssit a tothom, qui ho va tenir més fàcil van ser els països que havien format la Corona d’Aragó, perquè com a confederació, conservaven la memòria de les seves institucions pròpies i almanco no van haver de discutir quina seria la seva capital. Els altres sí.
En el cas de la negociació de l’autonomia balear, la incidència menorquina va ser rellevant, per més que els resultats de vegades ho fan oblidar. Ara bé, a part de les atribucions generals, l’Estatut de les Balears deixava prou clara la defensa de la llengua que era pròpia d’aquestes illes, un objectiu en aquell temps compartit per tots els partits.
I per açò, també per açò, fa pena veure que quan el president del Consell de Menorca s’adreça als menorquins i menorquines en el primer any del seu mandat, per escrit, en aquest diari, no ho fa en la llengua de Menorca, com segur que ho hauria pogut fer.
Ni aquest detall.
