Som del criteri que la tolerància ha de presidir les nostres relacions socials i que s’ha de ser respectuós amb les limitacions que tots tenim, siguin unes o unes altres. I el tema lingüístic exigeix unes grans dosis d’aquesta virtut en un territori calcigat per gent de tan diverses procedències, ja siguin turistes o treballadors forans.
A més, sembla que a Menorca hem desenrotllat un tercer sentit que no he conegut en altres indrets del món. Potser és per l’efecte dels efluvis de la posidònia, pel vent de ponent o perquè ja fa 222 anys -enguany- que no tenim un Estat que defensi la nostra llengua comuna.
És el tercer sentit de canviar de llengua davant de qualsevol persona que no identifiquem com a local, ja sigui pel color de la pell, l’aspecte físic o la vestimenta. Uns li diran educació i uns altres servilisme provincià. Crec que ja vaig explicar l’anècdota d’aquell al·lotet de nou anys, de raça negra, amic d’una filla meva i criat a Menorca, que un dia li deia entre divertit i sorprès:
- Mira, com que som de color de xicolati, tothom me ralla en castellà...
El sentit aquest encara va més enfora i, si no és que dominam altres llengües, responem en castellà a tothom que no entenem. Quan, en realitat, un francès, ara tan freqüents, ens entendria millor si li responguéssim en menorquí. És la filologia, amics meus.
Tot i així pens que la tolerància té els seus límits, que s’acaben quan en un supermercat de tot l’any, i de tota la vida, demanes si tenen «aigu fresca» i la dependenta et responen que li diguis en castellà. És culpa seva?
Naturalment que no. El responsable és la persona que mena l’establiment o la cadena d’establiments, que perd el cul perquè el personal ralli anglès però que se li enfot si és capaç d’entendre o no la llengua de ca nostra.
A qualsevol banda on la gent tingués autoestima, es rebel·larien. Però, i a Menorca?
Com començàvem: tot té els seuslímits.
