Com que encara li quedava mitja horeta abans de l’acte, la va aprofitar per governar una estona, i la va dedicar a maleir l’oposició perquè li havia bloquejat el nomenament de la princesa que vostès ja saben com a filla adoptiva de la capital. I realment va ser una llàstima, perquè ell s’hauria ben mudat per fer-se una foto amb la indivídua aquesta i enviar-la als seus admirats hotelers.
I encara li van quedar cinc minuts per preocupar-se pel flicot del parc aquàtic de l’Illa del Nord. Una obra que ell havia autoritzat saltant per damunt de la llei com un llagost i que ara un jutge -sempre n’hi ha de seriosos- pretenia fer tancar. Clar que el conseller té recursos i el fet és que a dia d’avui, segons la premsa, el parc aquàtic ja no es tanca...
Ens ho explicava l’espia, que s’havia instal·lat al despatx del conseller disfressat de perdigot, amb gàbia inclosa, simulant que era el present d’un admirador agraït per la legalització de tanta obra il·legal. Un altre èxit del govern de les Illes Tropicals! Ding-dong!
Però avui el conseller té un altre problema damunt la taula, segons el resum que com sempre ens ha enviat l’espia. Que per cert era dins el despatx disfressat de caixera de Sant Joan que, com tothom va comprendre, a qualque banda s’havia d’amagar, perquè a la festa no li toca sortir.
- Mem! -va exclamar el conseller mentre es gratava la clespa-. Es batle aquest va d’espavilat i això pot acabar molt malament. Això dels batles de l’Illa del Nord és es ‘colmo’. Un que està en contra de la formació professional i per paga es dedica a obrir i tancar a la circulació els carrers. Una altra que s’espanta i vol tancar el parc aquàtic. I ara aquest que es dedica a treure roques dels pàrquings com si fossin seus.
- És que tenen poca pràctica conseller -va replicar, conciliador, en Juan Pelayo-. Pensi que encara no els hem enviat al nostres cursos per a principiants. Una setmana amb el senyor Asnar i tornaran amb la marca de fàbrica posada.
- És que veig com ho manipula tot la presidenta de Madrit -es va lamentar el conseller-, i me fa una enveja! Mira què ha fet ara! Li ha penjat una medalla al gall dindi aquest de l’Argentínia que va pel món insultant el malvat president Xanxes i a la seva dona. Mira si ho és, de valenta!
- O de malcriada -va replicar na Nataixa, que era allà devora i acabava d’oferir una dolça i aigua fresca a la caixera, com a premi de consolació-. Però de ver, conseller, encara pitjor que els seus batles és el president aquest que té col·locat al Parlament.
- Eh, eh, que jo no l’he posat! -es va defensar el conseller mentre alçava les mans-. És cosa de s’altre partit meu i és responsabilitat seva tot allò que fa.
- Molt guapo -se li va encarar na Nataixa-. L’homo no en té prou d’aprovar una llei per continuar amagant els cadàvers que encara queden pels camins, que a més prohibeix les seves fotos i les esparraca en sessió parlamentària. I aquí vostès tan tranquils!
- Però no voldràs que el cessem -va intervenir en Juan Pelayo en el seu paper d’assessor-. Encara mos podria fer caure aquest govern tan ‘xulo’ que tenim a les Illes Tropicals, dedicat de ple a fer felices les immobiliàries.
- Ja veig que la dignitat es cotitza molt poc en aquesta casa -va replicar na Nataixa mentre tornava a la seva taula acompanyada de la caixera, a qui sembla que sentint allò de la foto se li havia entravessat la dolça.
- Mem -va comentar el conseller al seu assessor quan va veure que la secretària se n’anava-, part de rahón la té, na Nataixa. Si en comptes de ser d’una víctima del nostro l’estimat «generalíssimo», la foto ho era d’una de les nostres víctimes, hauríem fet cremar el Parlament... Però bono, ja els hi espassarà, que tanmateix ja és morta.
