En el capítol anterior el conseller de la cosa combinava el discurs públic a favor de reduir el turisme a les Illes Tropicals amb les seves reunions privades amb els amigots, on s’aprovaven noves lleis en sentit totalment contrari.
Açò sí, l’homo es queixava de les anades i vingudes a què l’obligava el seu kefe de Madrit, el senyor Fijo, ara per protestar contra l’amnistia -la política, no la urbanística-, ara per flastomar contra la dona del president Xanxes... O bé per dir amén jesús davant les ordres de l’altre partit seu, el que no governa però sí que comanda...
Rebentat d’anar d’aquí i d’allà, es va arribar a confondre de reunió i va envelar el discurs del creixement sense límit a aquells que es queixen de tanta massificació turística i de falta d’habitatge. Que, tot sigui dit, li van agrair que per una vegada digués la veritat. Però així i tot li van muntar una manifestació de protesta.
Avui al despatx hi ha una aparent calma xitxa, provocada pels resultats electorals de les europees, que han anat bé però no tan bé com s’esperaven tant el conseller com el senyor Fijo. I és que ni a Espanya ni a la Unió no han acabat d’imposar les seves idees, per més que van per bon camí i prest aconseguiran que reculem a l’Europa de fa cent anys. L’abstenció ajuda.
El nostro espia, que de tant de freqüentar la conselleria ja es pensen que és de la casa, ha arribar ben d’hora i s’ha instal·lat damunt el cap de toro dissecat que en aquesta legislatura presideix el despatx del conseller. És des d’allà dalt, entre les dues banderilles que decoren l’animal, que ens ha fet la crònica d’avui.
- Avui de capvespre toca cultura. He de presidir una corrida de toros especial per a alumnes de primària -va dir el conseller a l’assessor, mentre posava els peus damunt la taula-. Però ara que tenc una estona, me podries explicar com ho mena sa nostra gent per les colònies, vull dir per ses altres illes. Tothom fa bonda?
- I tanta que en fan -va respondre a l’acte en Juan Pelayo-. Hauria d’haver llegit s’article que, amb l’excusa des dia del medi ambient, va publicar el president de l’Illa del Nord la setmana passada. Una meravella.
- Ah! -va respondre el conseller-. Vols dir aquell que mai no me’n record de què és de nom? Digues, digues.
- Idò un escrit en la bona línia -va continuar l’assessor-. Una combinació de paraules polides i amables feta amb molta gràcia. Aconsegueix omplir mitja plana sense dir res. I sense comprometre’s a res. Fusta de polític!
- Així -va intervenir na Nataixa, que era allà devora- no m’estranya que se li manifestin en contra. Més de mil, m’han dit que hi van anar la setmana passada.
- Mem, Nataixa! -va exclamar el conseller- No comencis! Pobre al·lot, segur que la culpa de tots es mals és de qui governava abans que ell. No és així, Juan Pelayo?
- Naturalment, conseller, com sempre -va respondre l’assessor mentre per instint es quadrava a l’estil militar-. A més, aquests manifestants són uns desagraïts. És molt més de turisme, que han de menester, per omplir el 1.350 restaurants que ja hi ha a l’illa.
- Sí -va replicar na Nataixa- i fer-se tots cambrers, supòs, per donar satisfacció a tant d’inversor exterior.
- Això de la mà d’obra sí que és un problema -va considerar el conseller obrint com poques vegades el seu enteniment-, perquè a s’altre partit nostro no li agraden els immigrants. Però cada dia n’hem de menester més per engreixar el monocultiu turístic.
- Ca, conseller -va replicar l’assessor-. S’altre partit nostro flastoma dels immigrants, però si hi ha negoci per enmig, calla.
- I si els indígenes ja no es poden pagar una casa -va insistir na Nataixa-, aquesta mà d’obra forastera, com s’ho farà?
- Això rai -va replicar l’assessor-, sempre trobaran qualque forat. I si no, que lloguin caravanes.
