Feia molt temps que no veies María Dolores, una antiga companya de facultat i de la qual vares enamorar-te perdudament allà cap els anys 80. Però, llavors, era del tot inaccessible pel seu estatus social. Residia a Pedralbes i era filla d’un ultradretà militar que no anava de punyetes. I, miri vostè per on, ens trobàrem fa uns dies pel meu carrer. Encara a costa de ser considerat un masclista de pro diré que, malgrat els anys transcorreguts, seguia estant molt bona...
- Joan! -em va cridar-.
- María Dolores! -li vaig contestar, sorprès, eufòric-.
- María Dolores? Joan, has de normalitzar-te! Maria! Tot i que Marieta seria més adient, més català... No oblidis que aviat formareu part dels gloriosos països catalans... Jo ja m’he convertit...
- Idò ?
- «Doncs», Joan, «doncs»...
- Però, no eres de dretes, María? Vull dir... Marieta...
- Què hi ha més dretà que ‘JuntsxCat’ o el ‘PNV’ ? Alta burgesia, noi!
- I els teus pares ?
- La meva mare encara és viva, però el pare morí d’un ictus, en assabentar-se que m’havia afiliat al partit de Puigdemont.
La conversa finalitzà quan la Maria Dolors em comentà que, per una errada de l’agència de viatges (una que, segons ella, tenia accionariat madrileny), no tenia hotel i no sabia on anar... Vaig proposar-li, amablement, que podia romandre a casa durant la seva estada a Menorca, tot i que, tenint en compte com anaven les coses en el país, primer faríem un document notarial en el qual tots dos deixaríem ben clar que lliurament acceptàvem cohabitar durant una setmana i que, durant aquesta, no hi hauria cap mena de frec de tipus sexual no consentit. Tota precaució és poca!
Quan arribàrem a casa, la Marieta es fixà, immediatament, en el pessebre que havia construït al meu menjador. Escandalitzada, va dir-me que això de ser creient encara era admissible, possiblement per la dita tan coneguda de que Catalunya seria cristiana o no seria i, també, per la devota passió que la senyora Ferrusola de Pujol sentia per les ‘bíblies’... Però el que era del tot inacceptable -em censurava- és que no hi hagués, en ell, la figureta del caganer.
- Encara sort -em digué- que sóc una bona independentista i porto amb mi el kid del perfecte pessebre nacionalista català. És aquesta una època esplèndida per evangelitzar... Mira!
I em mostra, efectivament, un ‘caganer’ amb el rostre de Pedro Sánchez que col·locà, entre rialles, al fons del betlem.
- El tenim agafat pels... Ja saps! I els tres reis? La nostra lluita és per una República Catalana i no podem acceptar la monarquia, tan contrària als nostres interessos... Quina vergonya, Joan! No em podia esperar això de tu...
I, després de llançar al terra les tres figuretes, va extreure del kid diversos objectes, mentre em feia catequesi...
- En el portal posarem aquesta bandereta estelada i fotrem fora dos pastors del pessebre... Qüestió d’igualtat. Hi havia dues pastoretes de menys! Paritat, Joan, paritat! I... És clar! Sant Josep està dret i la Verge asseguda, la qual cosa pot interpretar-se com un ‘micro-masclisme’. Canviarem el Josep per aquest pescador que també roman assegut...
- Però...
- Calla, Joan, calla! I, finalment, traurem el nen Jesús del bressol i posarem al seu lloc la figureta del Puigdemont/fillet, el nostre messies, adorat per polítics sense vergonya, ministres sense principis i amor propi, afiliats vergonyosos i covards i, és clar, periodistes llepaculs... Al cap i a la fi el nostre líder està acostumat a dormir a espais reduïts. Tant li és una menjadora com el maleter d’un cotxe...
- I els regals?
- He de dir-t’ho? Amnistia, referèndum i diners, per damunt de tot, diners...
Vaig acabar la meva paciència i fent ús de certes influències, vaig trobar-li lloc a un hotel... Beneïda l’hora! Em comenten que ara, la Marieta Dolors està normalitzant l’establiment, que el director del mateix ha presentat la seva dimissió, un cambrer s’ha suïcidat, una dona de la neteja ha agafat una depressió i el de manteniment va caure del terrat quan intentava canviar la bandera espanyola constitucional per l’estelada, mentre, durant la caiguda, cridava quelcom semblant a ‘fills de p-ta!’... ¡Mon dieu!
