Fer un resum de l'any que ara acaba és tan inútil com trist. Inútil perquè ja està vist que els humans no n'aprenem mai del passat. I trist perquè no ha estat un any pròdig en alegries col·lectives, sinó tot al contrari.
Cosa que no treu que no haguem pogut tenir satisfaccions íntimes, a escala familiar o fins i tot col·lectiva, perquè la vida privada de cada individu també pesa. I la bondat i la solidaritat també formen part d'aquest món, encara que poques vegades acabin guanyant la partida.
La impressió general és que vivim una etapa de desconcert. Ja no podem confiar ni en la regularitat climatològica. I no pel discurs apocalíptic dels experts sobre l'escalfament de la Terra, sinó perquè és evident que el clima està canviant. I amb una celeritat que els qui avui som vius ja ho podem percebre.
Però el desconcert va més enllà. Poques persones s'haurien pogut creure que avui era possible una epidèmia mortífera com la que hem patit fins tot just enguany. Els humans sempre hem sobrevalorat els avenços. I en cada època, la supèrbia ens ha fet creure que tot estava controlat. I una merda!
L'impacte de l'any ha estat la guerra de Rússia contra Ucraïna, en un temps que semblava que les guerres expansionistes ja estaven superades. N'hi havia d'altres, però com que queden més enfora i la pell dels afectats és d'un altre color -així anam-, no és que ens preocupassin massa.
Però tan a prop, a les portes de la Unió Europea, la cosa sí que espanta. Sobretot perquè el país agressor és una potència mundial i disposa d'armes que en escassos minuts podrien arribar a les nostres ciutats i destruir-les completament.
Fa pocs dies la televisió va oferir un reportatge d'aquells que tothom hauria de veure. Amb el títol de «L'home que va salvar el món», explica una història que en el seu dia molt poca gent va conèixer i que, en canvi, va afectar absolutament les nostres vides.
Va ser l'any 1983, quan un error informàtic va fer creure a la defensa russa que els Estats Units els atacaven amb míssils nuclears. La sort va ser que l'oficial rus que estava de guàrdia en va dubtar i no va aplicar el protocol de contraatac. Si ho hagués fet, avui ja no hi hauria vida damunt de la Terra...
La megalomania de Putin és un mal que no té vacuna i, amb massa freqüència, aquells que el pateixen arriben al poder. I quan el tenen, sempre fan matx. Perquè tenen tanta capacitat per enredar i convèncer la gent com per destruir tot allò que els pot fer ombra.
Megalòmans que en nom d'una pàtria o d'una religió que ells es fan a mida, controlen pobles sencers, maten cultures i llengües o sotmeten les dones a la pitjor de les esclavituds. Com ara vivim a l'Iran sense que, pel que es veu, ningú tengui la intenció d'aturar-ho.
O la premsa és selectiva o li marquen allò que ha de seleccionar, perquè sinó ara podríem demanar què se n'ha fet dels milions de persones que fugien de la guerres de Síria, del Iemen o d'Ucraïna. O de les fams que la sequera i l'explotació incontrolada provoquen a l'Àfrica.
Els moviments de població originats per les guerres i per la fam seran cada vegada més importants. I és evident que la solució no és ofegar-los al Mediterrani, matar-los a les portes de Melilla o fer una muralla de 3.000 quilòmetres entre Estats Units i Mèxic. És amagar el cap sota l'ala no entendre que el recurs de la força contra la raó, sempre acaba fracassant.
També a ca nostra, encara que avui no posarem exemples. És evident però, que l'Espanya que es va configurar després de la mort de Franco, amb la seva monarquia i el seu bipartidisme per canviar-ho tot sense que canviàs res, ja ha de recórrer a la respiració assistida per poder sobreviure.
Un record de final d'any per a tots aquests joves nostros que han estudiat molt, però que ara cobren un sou de misèria que no els permet ni poder llogar casa. O que se n'han d'anar de Menorca perquè aquí toca turisme i res més. I hi ha polítics que encara ens en canten les excel·lències.
Ja veurem l'any qui ve.
