Al jardinet de casa se sap que la primavera ha arribat perquè els bulbs de tulipes, narcisos i jacints, que tot l’hivern han estat amagats, de sobte, màgicament coordinats, treuen fulles. Alhora l’herballuïsa, les constants vitals de la qual ja qüestionàvem seriosament, recobra verda vida i el roser esclata exuberant per deixar la resta de plantes en segon pla. Les formigues tornen a atacar la més petita mica de pa que escapa a la granera.
El comportament humà també té bioritmes estacionals. A Menorca els apartaments, botigues d’avarques i rent a car són les tulipes, herballuïses i formigues. Les roses són els guiris britànics, el més vistós del canvi de temporada, amb les seves motxilles, mirades despistades, animalades a les rotondes i robes estiuenques quan aquí pensam que encara no n’hi ha per a tant.
La pandèmia ens ha deixat dos anys sense aquest principal indici de la primavera insular. Ara, amb les mascaretes oblidades a les butxaques dels abrics en retirada, tornen a florir i amb més força que mai. Els nostres turistes més fidels ja broten per l’Aeroport, ansiosos d’uns rajos solars que ens alimenten amb una peculiar fotosíntesi turística.
I sí, les roses tenen espines. Amb aquestes flors comença una temporada en què es xerrarà molt sobre massificació, saturació i límits. I és bo fer-ho, perquè un jardí té millor salut, dura més i és més fort, si es poda, si es cuida, sense males herbes. S’ha de contenir el creixement, sí, però amb una poda quirúrgica, mesurada, quan i on toca. Emprar les destrals grosses i esmolades que alguns reclamen suposaria un risc d’amputació irreversible.
Quan més pena passen les arrels és amb la xafogor insana de juliol i agost. Maig és el mes de les flors. Sense flors, sense turistes ara, l’hivern s’allargaria massa i deixaria gelats, com amb la covid, restaurants, hotels i els molts treballadors que com les formigues esperen el bon temps per omplir el rebost. Benvinguts amics britànics, que anunciau i fertilitzau la nostra primavera!
