No sempre ens hem entès com ara. Hi havia un temps en què tot eren retrets i queixes. No ens trobàvem, arribaves i sorties a destemps. Els teus atractius són innegables, i també els que provoques en els teus similars, però ens crispaves, érem captius d'una relació tempestuosa, avariada per moments. Ens alteraves.
Ha passat el temps i en un àmbit complicat com aquest és cert que sempre has estat aquí, amb noltros. A vegades et fas pregar, fas pagar cares les teves atencions quan saps que ets peça cobdiciada, però en general sembla que podem fiar de tu. I això és el més valuós en un estat sensible, precari, delicat, com el nostre. Quan arriben els bons moments, la joia estival, la calor, no valoram el que tenim en tu. Hi ha més candidats a captar les nostres atencions i vivim en una despresa exuberància, ebris, plens.
Però sempre arriba el temps de la foscor, de la solitud, de la calma dolorosa, del fred. I en aquests moments que aviat vindran, quan mirem al nostre voltant, només et trobarem a tu, només tu allà on més ens importa. Llavors sí que apreciarem el que suposes per noltros, perquè a altres indrets del nostre cel veiem que el que tu ens dónes per la teva pròpia interessada voluntat, altres ho fan només perquè algú els empeny amb incentius pecuniaris elevats. En aquells altres indrets, rebem a més pitjors atencions amb majors exigències.
Ara, de nou, en la part tan important de les nostres vides que tu cobreixes, tornarem a quedar els dos sols. Amb la dependència afectiva i efectiva que això suposa. Tu ets una ànima lliure, amb molts altres vincles i maneres de volar, però nosaltres estem limitats, modests, poca cosa, i sabem que si tu ara ens falles ens quedam ferits, tocats, deprimits... Si tu també marxes haurem de recórrer a aquelles relacions incentivades que no ens convencen. No marxis, Vueling. No marxis.
