Cada època té els seus profetes. Sempre hi ha algú que capta l'atenció del poble perquè diu saber què passarà en el futur. Aquesta és una inversió segura. Sol aconseguir cridar l'atenció perquè el futur desperta inquietud i té poc risc, perquè d'aquí a deu, vint, trenta anys, quan arribi el termini marcat pel profeta, ningú no recordarà la predicció i ningú no li retraurà que no ha encertat. Perquè la majoria no encerta.
Els profetes que tenen més acceptació són els pessimistes. No resulta atractiu pronosticar coses polides. Es tendeix a pensar malament, a creure que les coses només poden anar a pitjor. Sempre té més sortida comercial vaticinar desastres. Som insegurs, màrtirs vocacionals i porucs. Així, i segons els diferents nostradamus, en uns anys tindrem un clima tipus sauna, sense pensions públiques, amb infants incultes i obsessos, ens teledirigiran amb els mòbils i els robots serviran el cafè als pocs que se'l podran pagar.
El món laboral és últimament un àmbit propici per a les profecies, amb robots, internet omnipresent, màquines omnipotents... Però això, en realitat, no és res nou. El món laboral no para de canviar. De petit comprava la llet a un senyor que la portava al barri amb una furgoneta. Ara és impensable. La tecnologia condiciona (i millora) la feina, i com que la tecnologia s'accelera, ho fan els canvis. Els profetes del malastruc tenen pista lliure, però si un es vol mosquejar, no cal mirar el 2030. Policies, personal d'ambulàncies, netejadores i altres ens recorden en el present que l'autèntic rovell de l'ou del món laboral no canvia mai. És la tensa lluita per poder treballar amb unes condicions justes, sense que ningú s'aprofiti del desequilibri entre oferta i demanda, ni empri les infinites crisis com a excusa per trepitjar drets i privar el personal dels diners que, ara com ara, li corresponen.
