Un dels debats plantejat que es passegen avui dia al panorama actual és el de la renda garantida universal, una espècie de sou Nescafé per tota la vida que vingui a resoldre la difícil equació de falta de treball per tothom, robotització i creixement general de la pobresa.
A la trobada amb el Cercle d'Economia de Menorca d'aquesta setmana, el savi economista Andreu Mas-Colell es mostrava poc o gens partidari d'aquesta renda garantida, entre d'altres coses perquè no veia sostenible econòmicament un plantejament de despesa d'aquestes característiques i perquè els qui l'han plantejat no han especificat si a banda de tenir la renda garantida, els serveis bàsics com la sanitat, l'educació o el que sigui, també seguirien sent gratuïts o més aviat, cadascú s'hauria d'administrar amb el seu sou estatal per fer front a totes aquestes necessitats.
El professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra i, en el seu moment, candidat a Premi Nobel va manifestar-se més partidari d'un impost de la renda negatiu en el sentit que si amb les rendes del treball generades no es podia arribar al que s'hauria de considerar com un sou digne, actuaria aquest mecanisme de compensació o d'ajuda per al contribuent.
Amb el seu raonament, vaig interpretar que Mas-Colell preferia que tant per l'administració com pels administrats millor que d'entrada la gent treballi i generi ingressos o, com o mínim, faci l'esforç per fer-ho que no acabar de néixer i trobar-se un ingrés a una llibreta d'estalvis. L'exconseller d'Economia parlava amb seny perquè, ara per ara, per viure de rendes només veig possible jugar a la loteria o anar guardant l'etiqueta vermella pel sorteig que no acaba de tocar mai.
