Sant Joan és a tocar, i un amic menorquí va fer-me a mans un llibre que és un document valuós per veure que algunes coses, sort que canvien, i que d'altres, sort que continuen igual.
El meu amic és Josep Portella Lluch, menorquí de Ciutadella, que estima s'illa amb tot el cor, però fa temps que viu a Barcelona per motius de família. És un bon amic, gran persona, inquieta per saber què passa i per què, i amb ganes de col·laborar-hi.
Va deixar-me en prèstec aquest llibre important, «Retorno a Menorca. Nuevos ensayos menorquines», escrit en castellà per Francisco de Castells en 1964, i publicat a Madrid en 1968 per Editora Nacional.
Hi ha un pròleg d'Andrés Casasnovas (llavors representant a Menorca del Ministeri d'Informació i Turisme), i una carta-epíleg escrita per Sebastián Sánchez Juan, premi Ciutat de Barcelona de poesia en català.
He llegit aquest llibre amb delectació. Vaig gaudir d'això que s'hi explica, que és la Menorca retrobada amb el cor, amics i paisatges retrobats, olors i sabors retrobats, paraules, imatges, totes aquelles coses.
Al pròleg, Casasnovas diu que volien «la aventura de iniciar la publicación de unas obras orientadas a exaltar a Menorca, bien fuera por sus escritores, ya por aquéllos que, sin haber nacido en la isla, la centraron como tema de inspiración».
Afegeix que «Nos preocupaba el mandato de olvido, el alejamiento injusto de que era objeto, mucho antes de que a alguien se le ocurriera llamarla la olvidada, la desconocida».
El llibre és una passejada per Menorca. En primera persona, Francisco de Castells explica que va haver de deixar Menorca quan era tinent, amb 21 anys, a causa de «las alternativas que desde 1934 me tocó vivir como español y como hombre». I torna a «el Mahón que yo abandoné en noviembre de 1934 y a donde hoy he retornado».
Torna trenta anys després per retrobar-se amb la seva illa estimada, els seus paisatges i els seus amics. Però només és una visita, prest se'n torna, a Barcelona, encara que amb el cor encongit, i llavors escriu aquest llibre sencill, tan grat de llegir.
No era el primer llibre que escrivia per tal de promoure els bons sentiments que brollen de Menorca, i el llibre és tot un convit per fer-hi un tomb.
Un detall em crida l'atenció, i el puc entendre en recordar que el llibre és escrit en 1964. Aquest detall, que no és un detall menor, és la forma en què es refereix a la dona menorquina.
Explicant que visita un amic a Maó, posa en boca de l'amic aquesta definició de la gent de Menorca: «Las gentes son honradas y acogedoras; las mujeres, atractivas y fieles.»
Són ben poques les referències del llibre a la dona menorquina, i totes amaguen un punt masclista, gairebé un oferiment, una idea d'incloure la dona menorquina dins dels atractius turístics.
Però es queixa d'un problema que llavors era incipient, però que ho veu prou clar, i que defineix com «turistización».
Quan als homes de Ciutadella: «Sus hombres más representativos se han abierto, según el signo de los tiempos, a los deberes que socialmente y por su primogenitura les incumben».
El llibre inclou diverses fotografies del paisatge menorquí urbà i portuari, i una foto curiosa en què es veu una dona que pren el sol sobre unes roques, amb banyador de dues peces ben posades, i mira la càmera, i es protegeix amb actitud pudorosa.
No diu qui és, ni si ha donat permís per a la foto. Trobo que tot plegat és el model d'una altra època. El peu de foto diu «... sirena baleárica», amb punts suspensius inicials, i això sembla indicar que hi ha hagut quelcom d'anterior que, tot i que pensat, tot i que imaginat, tot i que desitjat, no es diu.
L'objectiu del llibre és promoure Menorca, i aquest objectiu queda ben assolit. Gràcies, estimat amic Portella, gràcies senyor Castells, gràcies Menorca.
