Un record de la meva infància d'escolar a Barcelona, fa un desastre d'anys. Es veu que aquell curs tocava estudiar geografia. El mestre ja mos havia fet aprendre de memòria les «regiones de España i les seves capitales de provincia», però aquell dia tocava estudiar cada regió i concretament «las Islas Baleares». A jo me va crear una certa ànsia, perquè finalment els meus companys de classe veurien que l'illa d'on jo havia arribat realment existia, i sabrien on era i com era...
Però tot va ser un fiasco. El mestre va parlar una estoneta de Mallorca, que es veu que tenia tren, era molt polida i hi anaven turistes, i va afegir que devora seu i havia tres illes més, amb tanta avarícia que solament en va citar el nom. Però la cosa encara va acabar pitjor. El setciències de la classe va demanar al mestre si aquelles altres illes també tenien tren. I l'homo, que ara pens que no devia haver viatjat gaire, ni tampoc llegit, li va respondre, sense canviar de posat: «Son tan pequeñas que la gente va en burro».
Aquesta història me l'han recordada aquests dies tan estranys que estem vivint, en què la política torna a ser el principal centre d'atenció. A Europa, perquè la Unió Europea sembla incapaç de resoldre el flicot que ella mateixa ha creat amb els refugiats assiris. I a Espanya, perquè el govern del senyor Rajoy també sembla incapaç de resoldre el mal que ha arribat a provocar a Catalunya des d'aquell dia que recollia signatures contra l'Estatut català pels pobles d'Espanya.
Ara no rallaré dels refugiats, però qui tengui memòria en té prou de recordar el drama d'aquells homos i dones que van haver de fugir cap a França quan els colpistes d'en Franco van derrotar la República. I que eren tractats com a bestiar als camps de concentració de les platges de Perpinyà. Només aquest record ja hauria de ser suficient per reclamar respecte i solidaritat per aquests desgraciats que avui han de fer el mateix viatge.
Però sí que rallaré de les eleccions catalanes perquè, qui ho havia de dir, deven ser les més importants que s'han celebrat mai a Espanya! Açò ja és habitual que succeesqui amb Catalunya. El govern i els mitjans de comunicació de la capital van fent conya amb les collonades dels catalans, fins que un dia descobreixen que no són cap broma, i quan se'ls encén l'animeta de l'enteniment, ja han arribat tard.
I així, després de repetir tantes vegades que el que tenim davant no és una altra cosa que unes simples eleccions autonòmiques i que els conflictes polítics es resolen a cops de decret i de Tribunal Constitucional, ara tot és frissera per anar a convèncer els catalans perquè no votin per la independència.
La nirviada ja no la poden amagar. El senyor Rajoy ha arribat demanar a la senyora Merkel i al senyor Cameron que amenacin els catalans amb l'expulsió d'Europa. Una broma, si tenim en compte que el senyor Cameron està preparant, a ca seva, un referèndum precisament per sortir d'Europa...
I tant el president espanyol com els senyors Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera tenen col·lapsat l'AVE i el Pont Aeri, de tants de viatges que fan a Catalunya perquè els votants els escoltin a ells en comptes d'escoltar els candidats a les eleccions. Deu ser que no en tenen prou amb el paper indigne que estan fent els diaris i les televisions de la capital (alerta, són el 80 per cent de les teles que es poden veuen a Catalunya). Perquè fins ara havíem cregut que en democràcia s'han de poder escoltar totes les veus i tots els arguments.
S'arriba a la conclusió que la candidatura unitària dels partits i les organitzacions partidaris de la independència els fa realment por. Però també, que no saben ben bé què han de fer. El senyor Rajoy diu i diu, però és incapaç d'oferir cap diàleg. El senyor Sánchez parla d'un federalisme que ningú no sap de quin planeta caurà. El senyor Iglesias, d'estil lerruxista, reclama el vot d'uns immigrants que ja fa anys que ho han deixat de ser. I el senyor Rivera, amb tocs joseantonianos, continua amagant la poteta amb la farina de les grans paraules.
Però queden prop de dues setmanes per al dia de les eleccions. I el temor és que tot açò que esplic només sigui l'aperitiu i que a continuació arribi el joc brut. A Catalunya ja s'hi estan acostumant. Just abans de les darreres autonòmiques van aparèixer uns informes oficiosos –que s'entenia que eren de la Policia però que ningú no signava– que qüestionaven la honestedat del senyor Mas. Amb les eleccions municipals, van ser contra el senyor Trias. I ara, l'antic director de «La Vanguardia» ja avisa en el seu blog que estan a punt de tornar a aparèixer contra el senyor Mas...
I és que quan no se'n sap més, es respon com el meu mestre de primària: «Son tan pequeñas que la gente va en burro».
