La confiança és una cosa molt gruixada. Confiar en algú és estar segur de la seva capacitat i bona fe. La confiança absoluta es té en molt poques persones. El test: per saber si es confia en algú, cal preguntar-se si el deixaríem sis mesos a càrrec dels nostres estalvis. Hi ha qui no confia ni en la seva parella. I no parlem de socis d'empresa, amics...
Un càrrec és una responsabilitat, una obligació, entre altres coses. Algunes responsabilitats de l'administració pública no estan directament subjectes a la decisió dels ciutadans, sinó que són els electes qui tenen la potestat d'escollir les persones per assumir-les. I per fer-ho, clar, han de tenir confiança en elles. Són, per tant, els càrrecs de confiança.
És lògic que un tengui més confiança en qui comparteix idees i hores de reunions de partit, juntes, campanyes... No obstant això, els càrrecs de confiança acostumen a ser, en principi, per a funcions de caràcter més tècnic, per la qual cosa aquest agermanament ideològic hauria de pesar manco, només un mínim tolerable. M'assessora qui en sap, no qui em cau bé.
Alguns partits ignoren el seu propi declivi i abusen tant de la confiança en els seus històrics companys que corren el perill de perdre del tot la confiança dels ciutadans. Se n'han de fer càrrec. Noves formacions juguen amb l'avantatge de la manca de passat per fer bandera de la necessitat d'abandonar aquesta endogàmia. Recullen un clamor popular a esquerra i dreta. Altres es mouen en terra perillosa: reivindiquen el mateix però amb el handicap d'un llast històric, ja que a les cookies de les seves sigles figuren campanyes de col·locació que ja voldria el SOIB, miracles de multiplicació de càrrecs a partir d'un sol conseller sortit de les urnes.
Un, que confiava en què això s'hauria acabat simplement per pudor, per vergonya o fins i tot per estratègia electoral, ara pateix un desencís. Per excés de confiança. Mai millor dit.
