Cada matí, en el bar, la vida es converteix en quelcom cinematogràfic. I les històries i els seus protagonistes són sempre els clients. Acudeixen al plató puntualment per fer de les primeres hores del dia un «sentir-se vius»... «Prova superada!».
La «fauna» és invariablement la mateixa. Així, per exemple, hi ha la taula del que en castellà anomenaríem «marujonas». Berenen juntes. D'edat avançada, solen ser «amigues», vídues, en general, o solteres. Interpreten una nova versió fílmica de «Diez negritos» de Christie. Deu? -tant és!-. Però, quan una se'n va, les restants es posen a criticar-la «Sense perdó». I així van caient una darrere l'altra, com a la novel·la... Fins que en queden només tres. I cap d’elles està per la feina d'anar-se'n -natural!-, sabent que serà la següent a ser censurada per les restants. I allà es queden per a comprovar quina té el coratge suficient com per a partir... «Ho tenen clar si pensen que seré jo» -es diu la senyora Elena Nito, la vídua d'un capità a qui ella va mudar en coronel.
No falten tampoc, en el bar, els voltors que solien aparèixer a les pel·lícules del Far West i que volaven al voltant –quina cacofonia!- de la seva propera presa en un desert. En aquest cas, la presa és el pobre lector d’«Es Diari». Els ulls de multitud de clients planen sobre ell, esperant que el molt cabronet deixi de llegir el MENORCA per fer-lo seu... «Serà fill de puta!» Si les mirades matessin! Tot i que, com en el bon cinema, de vegades es produeixen sorpreses i, llavors, la víctima es converteix en botxí i viceversa. Per exemple quan el lector, en adonar-se que és observat per aquests depredadors de taverna, fingeix tancar l'exemplar i, en l'últim segon, reprèn la lectura. Més que res per fotre! Ah, l’ésser humà! Diuen que això ja ho feia Trump de jovenet, això de fotre per fotre el personal...
Tampoc falten a la cafeteria espècimens extravagants. Com alguns recent divorciats. Especialment aquells que van ser educats (n'hi ha tants encara!) en el més pur super masclisme, aquells que, sense la seva parella, es converteixen en una mena d'aparell electrònic sense piles. Com que no solen entendre de rentar roba (per això estava la dona!), ara es vesteixen amb el que queda net i això origina combinacions certament divertides. L'exemple més extrem seria el d'aquell home que va entrar un matí al local vestit de confrare, perquè aquest «vestit» era l'última cosa que li quedava per posar-se. Un parell d'anglesos -fauna nouvinguda-, en veure'l, van exclamar: «My God, to estar me ja in Week Santa?».
Per no parlar del client-moble. Independentment de l'hora que acudeixis al bar, sempre hi és, al tamboret, colzat a la mateixa minúscula zona colonitzada de la barra. Hi ha gent que, en mirar-lo, dubta si és humà o, simplement, una estàtua moderna de verisme increïble ...
Etcètera...
I de tu? Què deuen pensar de tu aquests animalets que t'envolten cada matí? Millor no saber-ho!
No obstant això, són bona gent. No saben d'aranzels, ni d'envair països, ni de massacrar pobles, ni de tupès, ni d'obesos retoladors negres amb què exercir el Mal, ni de míssils, ni de...
Només aspiren, al cap i a la fi, al que aspirem tots: a no estar sols, a adornar les nostres vides, a ser simplement tinguts en compte i estimats...
