«Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!» (2Co 5,20).
Com cada any, aquestes paraules de sant Pau de Tars —llegides a la Missa de Dimecres de Cendra— ens han introduït en el temps de Quaresma, durant el qual l’Església ens exhorta d’una manera particular a trobar aquesta reconciliació amb l’Altíssim per mitjà del sagrament de la penitència, o sigui: la confessió.
El concepte paulí de reconciliació té una importància cabdal en la fórmula que empra el sacerdot confessor per a donar-nos l’absolució: «que Déu, Pare misericordiós, que per la mort i la resurrecció del seu Fill ha reconciliat el món amb ell mateix i ha comunicat l’Esperit Sant per perdonar els pecats, et concedeixi el perdó i la pau pel ministeri de l’Església. I jo t’absolc dels teus pecats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant». Aquestes dues frases —que solen ésser pronunciades tan ràpid com fluixet, per la qual cosa no s’escolten gaire bé— són una font de meditació extraordinària per a la Quaresma que ara comença.
¿Per què va morir Jesús crucificat i va ressuscitar després de tres dies? La resposta d’aquesta pregunta podem escoltar-la cada vegada que acudim al confessionari: la mort i la resurrecció de Jesucrist serveix per a reconciliar el món amb Déu, a través de l’Esperit Sant que perdona els pecats. A l’himne amb què s’inicia la Carta als Colossencs, sant Pau ho va explicar amb unes paraules molt belles: «Déu volgué reconciliar-ho tot per ell i destinar-ho a ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist» (1,20).
En efecte, quan pujà al Calvari amb la creu al coll, Jesús de Natzaret carregà damunt la seva esquena «els nostres pecats […] perquè, morts als pecats, visquéssim com a justos» (1a Pe 2,24). D’aquesta manera, la Pasqua de Jesús —la seva mort ignominiosa i la seva resurrecció gloriosa— cura la ferida que va infligir al gènere humà el primer home (Gn 3,1-24). El profeta Isaïes ho va anunciar molts segles abans de l’adveniment del Messies amb una paradoxa que escoltem cada any a la primera lectura de Divendres Sant: «les seves ferides ens curaven» (53,5).
D’acord amb l’Evangeli segons sant Joan, Jesucrist va encomanar als apòstols el sagrament de la reconciliació en la seva primera trobada després d’haver ressuscitat. «Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: ‘Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó’» (20,22-23). Es completa així el significat trinitari de la fórmula de l’absolució —el Fill reconcilia el món amb el Pare per la seva passió i l’Esperit Sant ens revela la transcendència d’aquest misteri de salvació— i s’entén per què el perdó i la pau se’ns concedeixen «pel ministeri de l’Església». Aquell encàrrec del Senyor als seus deixebles s’ha anat heretant durant els segles en virtut de la successió apostòlica fins arribar al dia d’avui, quan els bisbes —amb la inestimable col·laboració dels preveres— continuen exercint-lo arreu del món.
«Home! Els teus pecats et són perdonats» (Lc 5,20) —són les primeres paraules que dirigí Jesús al paralític que feren davallar per la teulada (5,18-19). Tot seguit, el Messies plantejà als fariseus i als mestres de la Llei una pregunta: «Què és més fàcil, dir: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir: ‘Aixeca't i camina’?» (Lc 5,23).
Aquesta qüestió ens interpel·la avui en dia d’una manera molt especial. Perquè, benvolgut lector, ¿quant temps fa que no heu acudit al confessionari? ¿Com de difícil us sembla poder vèncer la por i la vergonya que a tots ens fa explicar les nostres misèries a un sacerdot? ¿Quantes excuses us heu inventat per a justificar les vostres reticències envers el sagrament de la penitència?
¡Déu faci que durant la Quaresma d’enguany els confessionaris de Menorca s’omplin de persones cercant reconciliar-se amb el Pare pel Fill!
