Hi ha moltes notícies que es van repetint, amb diferents (esper) protagonistes però idèntics fets. Un cas són les denúncies a un treballador per no voler xerrar català i dir-ho de males maneres. L’última, a un policia.
Les ocasions per provocar conflictes com aquest són moltes. Ahir, a can Mateu Orfila, les tres sanitàries amb qui vaig tractar xerraven castellà i no van mudar en veure que no és la meva llengua habitual, que, per cert, predominava a la sala d’espera. Vaig mudar jo. Si ja ho faig als bars per evitar que em duguin un cafè amb gel quan el deman amb llet, amb la salut... M’agrada? No. Hi ha una dissonància i un desequilibri. La situació no és idònia. Gens. Hauria de poder xerrar català sempre sense el risc d’un diagnòstic o un cafè equivocat. Però la realitat inevitable és que arriben constantment treballadors que no el coneixen. Són necessaris i benvinguts, sempre que no faltin al respecte als autòctons.
Aquestes notícies me posen trist. I no només pel català, que també, sinó per la incapacitat d’alguns per trobar una sortida a situacions de desequilibri, de dissonància, sense discutir ni insultar, sense batalles ideològiques. No puc ni vull saber qui va ofendre primer. Però si un policia demana amablement a l’interlocutor que xerri castellà, sense el fastigós «A mí me habla...» o l’evidència arrogant «Estamos en España», si el ‘client’, bilingüe, aparca un moment la bandera fent-se càrrec de la dificultat del funcionari, és poc probable que hi hagi discussions.
No és qüestió només de llengua, sinó sobretot de mala educació, d’intolerància militant i d’incapacitat de conviure amb el diferent, d’adaptar-se a territoris i situacions. Amb les baralles lingüístiques personals publicitades no descobrim cap problema, no guanya ningú, ni es defensa cap causa de forma efectiva. El contrari. Només es generen victimismes, aplaudiments i crítiques previsibles des de cada bàndol, un excés de tensió en un tema ja radicalitzat i el meu embaf.
