Oh, benvinguts! Passeu, passeu... En un lloc de la Mediterrània que ara mateix podeu estar trepitjant, hi havia una petita illa farcida d’història descrita amb monuments de pedra megalítica i un passat de molt més enllà del temps calculat, fins ara. Sota una mantellina d’estrelles i sobre el pedra a pedra del temps, en aquest indret no tan petitet, ple de màgia i encís, fou convocada una carnestoltada molt divina.
Els ecos de les galàxies, camuflats en el respir gairebé imperceptible del silenci, subtils vibracions magnètiques d’expansió còsmica, es feien aire i alè, aigua i sang, terra i hort, foc i conversa. Sota el vogi acampanat de les xemeneies les veus rallaven baixet, com passant un secret d’orella a orella. Tanmateix, però, tothom sabia que se’n preparava una de dalt de tot.
Astrònoms de reputada ullada celestial i acurats matemàtics de les esferes, foren cridats per les autoritats per calcular l’abast del que s’esperava i fer previsions tècniques davant l’imprevist. La intranquil·litat oficial fou acollida tranquil·lament entre la població; potser, això sí, amb un xic més de tafaneria de l’habitual, un repunt en el consum i un plaent desori babilònic, com si s’anés a acabar el món.
Les disposicions celestials foren espargides, d’ací d’allà, envoltant aquell trosset del planeta terra amb murmurioses ones perifèriques. Els vents van perdre el seny esventant el pol·len de la notícia. La rua s’apropava amb aires de festa estrambòtica: escenaris-carrosses, teatres amb rodes, màscares, disfresses, bandes musicals bufadores, acordades per guitarres i rítmics tambors.
Una boirina fina com una cortina, exhalada de llums sobrenaturals com una aurora boreal, va vestir amb un vel de colors l’essència perfumada de les mirades enlairades de grans i infants. En un sospir, sorgiren de les constel·lacions làcties, imatges bucòliques, al·legòriques, lúbriques, evocadores i, ensems, meravelloses. Éssers dels somnis de tots els temps d’una memòria oblidada de la nostra natura divina, es projectaven en la pantalla de l’eternitat puntejada de farina estel·lar.
La ciutadania acollí la visió galàctica amb un astorament encisat i un «ja t’ho deia jo». En el santiamén d’un instant, vibrà una pulsió desafiadora de normes i repressions, mentre desfilaven arquetips fantàstics, il·luminats per bellugadisses cuques de llum: éssers mitològics i llegendaris que van deixondir l’inconscient col·lectiu amb aires d’irreverència i jovialitat... De les tristors en farem fum... Joiós Carnaval!
