L’actual crisi diplomàtica provocada per les declaracions del general Keith Kellogg, representant de Donald Trump per a Ucraïna, ha tornat a posar en relleu una realitat incòmoda però innegable: Europa continua sent un actor secundari en les grans decisions geopolítiques. La contundència de Kellogg en excloure la UE de qualsevol paper en les negociacions sobre el conflicte ucraïnès és només un reflex del menyspreu amb què certs sectors de l’establishment nord-americà han tractat Europa durant dècades. Aquesta situació no hauria d’agafar ningú per sorpresa.
En realitat, la política nord-americana respecte a Europa sempre ha estat pragmàtica i supeditada als interessos dels Estats Units. Això ja ho va entendre fa més de mig segle el general Charles de Gaulle, qui va apostar per una estratègia d’independència i sobirania militar per a França. Avui, les seves decisions històriques tornen a tenir una rellevància especial.
Quan De Gaulle va decidir retirar França del comandament integrat de l’OTAN l’any 1966, no va ser per un caprici ni per un sentiment antiamericà, sinó perquè va comprendre que Europa no podia delegar la seva seguretat als Estats Units. La seva visió es basava en tres pilars fonamentals:
1. La desconfiança en el paraigua nuclear nord-americà: De Gaulle sabia que Washington no sacrificaria Nova York o Washington per defensar París o Berlín. Això el va dur a desenvolupar la «Force de Frappe», la capacitat nuclear autònoma francesa, per garantir la seva pròpia seguretat.
2. L’autonomia estratègica: De Gaulle no volia que França estigués sotmesa a les decisions d’una aliança en què els EUA i el Regne Unit portaven la veu cantant. Així doncs, va expulsar les bases militars nord-americanes i va apostar per una política de defensa pròpia.
3. Una Europa forta i independent: Tot i el seu escepticisme envers una Europa federal, De Gaulle entenia que Europa només podia tenir pes internacional si era autosuficient en termes de defensa i economia.
Avui, la realitat geopolítica reforça aquesta visió: Europa ha d’assumir el seu destí i deixar de ser un actor passiu en els conflictes que l’afecten directament.
Torno, doncs a les paraules de Kellogg a la Conferència de Seguretat de Munic —que han anat seguides de la reunió a l’Aràbia Saudita dels ministres d’exteriors de Rússia i del l’EUA—per dir que han estat un bany de realitat per als europeus que encara confien en la protecció dels EUA. I això perquè quan el representant de Trump diu clarament que Europa «no tindrà cap paper en les negociacions», està verbalitzant el que molts líders nord-americans pensen en privat: Europa és un subordinat, no un soci.
Aquest posicionament arriba en un moment crític. Trump ja ha insinuat en diverses ocasions que no veuria amb mals ulls que Rússia avancés a Ucraïna si els països europeus no paguen més en defensa. La seva imprevisibilitat i la seva política d’«Amèrica Primer» amenacen amb desestabilitzar encara més la seguretat del continent.
Davant d’això, el president francès, Emmanuel Macron, ha reaccionat ràpidament convocant una reunió d’urgència amb els principals líders europeus per articular una resposta conjunta. Però ha arribat tard i malament, ja que ha provocat l’enuig dels presidents europeus no convocats a la cimera «dels grans», alhora que ha posat en evidència la fragilitat de l’arquitectura de seguretat europea.
Si alguna cosa ha quedat clara després d’aquesta crisi diplomàtica, és que Europa no pot seguir depenent de la bona voluntat dels Estats Units. Potser, doncs, la història de De Gaulle ens ofereix un full de ruta per revertir aquesta situació que, al meu entendre, exigiria el següent:
1. Construir una defensa europea real: Europa ha d’invertir més en la seva pròpia seguretat i crear estructures militars independents de l’OTAN. França ja té una força nuclear, però altres països han de contribuir a un sistema de dissuasió conjunt.
2. Desenvolupar una política exterior pròpia: Europa ha de tenir una veu clara i unificada en la política internacional. No pot continuar sent un espectador passiu mentre Washington, Moscou i Pequín decideixen el futur del món.
3. Invertir en tecnologia i indústria de defensa: Els europeus han de deixar de dependre de l’armament nord-americà i apostar per una indústria de defensa pròpia que garanteixi la seva sobirania.
4. Una autonomia energètica real: La guerra d’Ucraïna ha demostrat que la dependència energètica d’Europa és un punt feble. Una Europa forta ha de garantir el seu subministrament energètic sense dependre de potències externes. I això no és fàcil.
Si alguna cosa ens ensenya, per tant, la història és que les grans potències només respecten aquells que poden defensar-se per si mateixos. L’actitud de Trump i Kellogg no és, per tant, un accident, és una advertència: si Europa no es pren seriosament la seva pròpia seguretat, ningú ho farà per ella.
De Gaulle va entendre aquesta realitat fa més de mig segle. Ara, més que mai, és el moment que els líders europeus deixin de lamentar-se i prenguin mesures concretes per garantir que Europa no sigui una mera peça en el joc d’altres potències, sinó un jugador amb ple dret en l’escenari global.
