L’obsolescència programada consisteix a fabricar les coses amb una durada limitada, inferior a la que seria possible, per garantir la seva freqüent renovació. No inverteixen en dissenyar assecadors de cabells indestructibles perquè no convé a qui els fabrica. Tampoc inverteixen en fer-los més silenciosos, però d’açò no sé el motiu. L’obsolescència sovint és diabòlica. No se’ls ha avariat mai el termo un divendres capvespre, fins i tot el dia previ a un pont festiu, en què un contestador recita l’horari d’un servei tècnic per al qual ja fan tard?
També passa que aparells que conviuen a la mateixa casa fan coincidir el final de la seva vida útil en molt poc temps. Enguany, a ca nostra, ja hem hagut de substituir la rentadora després de donar moltes voltes, el forn cremat d’agafar escalfades i el sofà, fart d’aguantar-nos. Açò és la terrible obsolescència coordinada.
L’obsolescència no s’avisa. És imprevisible. El cafè té una data de caducitat marcada però la Nespresso no. El seu final ens agafa per sorpresa i mai en bon moment. Els humans som com les cafeteres. La nostra obsolescència, programada per no agreujar la crisi de l’habitatge o la saturació dels centres sanitaris, és imprevisible. Tampoc ens arriba mai en bon moment.
Un salari mínim mensual de 1.184 euros té un temps d’obsolescència molt inferior al mes. Un electrodomèstic obsolet a una casa amb aquesta nòmina és una destrossa. Si es coordinen més d’un, un naufragi. Totes aquestes reposicions d’aparells es paguen amb el corresponent IVA, perquè, que quedi clar, qui cobra el salari mínim no ha estat mai eximit de pagar impostos. El que vol el PSOE és que passin per l’IRPF. Un tribut més. Tocar ara els nassos als més febles, posar aquí el focus de la pedagogia fiscal, quan hi ha tantes avaries tributàries diabòliques a les esferes més altes de l’economia són ganes de donar voltes i escalfar el personal. L’obsolescència de la caixa pública no passa en cap cas per qui gairebé no es pot pagar el menú actual d’un restaurant.
