En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals, que diven que s’ha quedat sense soci ultra per justificar les seves malcriances, volia veure com reaccionarien ara els indígenes davant els seus discursos renovats.
Però, per fer la prova, no se’n va pensar una altra que triar un home que s’havia presentat a la conselleria assegurant que era un benaventurat d’aquells que s’ho empassen tot. El conseller no es podia ni pensar que en realitat era el nostre espia amb la disfressa adequada...
El resultat va ser que l’autoritat de la cosa va quedar molt satisfet, perquè disfressat així, l’espia li va aplaudir totes les animalades, fins i tot aquella que s’ha de gastar més que mai en promoció turística perquè així no vindran tants de turistes... Com diven per allà, «cada ase s’enamora del seu bram».
I l’espia se’n va anar d’aquella casa ben marejat, de tantes contradiccions com va arribar a sentir.
Ensoldemà, va tornar a la conselleria, però ara disfressat d’economista, açò sí, d’aquells que tots els polítics valoren en públic però que, quan comanden, mai no els fan cas. I anava tan ben disfressat que els guardes de la porta no van tenir cap dubte que, per quedar bé, l’havien de deixar passar.
Ja instal·lat en el despatx del conseller, va amollar les úniques paraules que diria en tota l’estona.
- Ja han vist com els està espoliant l’Estat? -va dir.
- Conseller -va intervenir l’assessor, que d’entrada havia fet una reverència a l’economista-, quanta rahón que té aquest homo. L’any passat l’Estat se va endur, i no va tornar, prop del 15 per cent de la riquesa que creen aquestes illes...
- 6.000 milions els han fotut -va afegir na Nataixa, sembre a l’aguait-, el seu pressupost d’un any! I vostès, venga rallar de la promoció turística i en canvi d’açò no piulen.
- Mem -va respondre el conseller mentre es gratava la clespa-, ja ho sé, però aquesta és una qüestió molt delicada... Quan noltros governàvem a Madrit, la cosa anava igual i sabíem que tocava callar. Qualque toc als morros, va rebre qui no ho feia...
- Però ara no hi governen -va replicar na Nataixa mentre ja treia la capsa de pastissets per oferir-ne a l’economista, volem dir a l’espia, que si va abocar com si fes una setmana que no menjava.
- Sí -va continuar el conseller-, però hi ha els catalins, que sempre reclamen la reforma del finançament autonòmic i que diven que l’Estat els roba.
- Idò amb més motiu -va respondre na Nataixa-. Per una vegada, podrien anar junts amb ells.
- I tu que ho trobes? -va replicar el conseller- Seria donar la rahón als catalins, per més que la tenguin. I hi ha na Megustalafruta, la fillola des nostro líder, el senyor Fijó, que comanda més que ell. Tindríem un bon fandango... Potser me fotrien as carrer i tot.
- Prudència, conseller, no faci un mal pas! -va exclamar l’assessor, que sabia que el seu sou estava fotudament fermat a la supervivència del conseller.
- Amb els doblers que haurien de rebre i no reben -va continuar na Nataixa, que avui anava fora fua-, ni problemes de sanitat, ni d’habitatge, ni...
- Atura, Nataixa, atura! -va exclamar el conseller-. Avui tenc un tema més important que resoldre. Juan Pelayo -va afegir mentre es dirigia a l’assessor.
- Sí, conseller -va respondre l’homo, una mica distret perquè en aquell moment intentava arrambar un pastisset dels que s’estava envelant l’espia.
- Que ja me tens a punt per signar l’ordre d’enguany de segregació lingüística escolar? -va continuar el conseller amb posat d’inquisidor.
- I tant, senyor conseller -va respondre l’assessor, més tranquil perquè ja no es rallava de finances i així el seu sou no perillava.
- Encara la segregació lingüística dels al·lots? -va intervenir na Nataixa amb cara de no entendre res. Però, que no estaven barallats com a cans amb s’altre partit seu, que n’era el promotor?
- Sí, de moment sí -va replicar el conseller amb un somriure. Però, és una bona cosa mantenir les seves dèries, que noltros no trobam tan malament, per si un cas...
