Recuperat del seu refredat, el nostre espia ha tornat a la seva feina al despatx del conseller de la cosa a les Illes Tropicals. «Any nou, vida nova», es veu que ha pensat, de tal manera que, si l’hem de creure, ha renovat el seu armari de disfresses i ahir es va presentar a la conselleria disfressat de benaventurat que se les empassa totes.
I sembla que li va anar prou bé, perquè abans que els vigilants de la porta l’aturassin, el va veure el cap de protocol de la casa i ràpidament el va fer entrar, el va presentar al conseller i el va asseure al seu despatx mentre es desfeia en elogis cap a ell, cap a l’espia volem dir.
- A aquest l’hem de tenir content -va dir el cap de protocol al conseller a cau d’orella-, no en queden gaires d’exemplars com ell.
- Estigues tranquil -va respondre el conseller, també a cau d’orella-, que jo som expert en aquesta casta de bestiar.
En aquell moment va entrar al despatx na Nataixa, que tot d’una va reconèixer l’espia i el va saludar amb una picada d’ull. També va entrar en Juan Pelayo, l’assessor, que es va creure tant el personatge de l’espia que es va estrènyer el nus de la corbata per tenir més bona presència davant ell.
- Bono, ja som a dia 21 -va dir el conseller a l’assessor suspirant-, i sembla que hem superat bé la quinzena dels catalinos. Uf, quin descans!
- I tant, conseller -va replicar en Juan Pelayo-. Mira que van ser pesats aquesta gent, conquistant l’Illa Grossa un 31 de desembre i l’Illa del Nord un 17 de gener! Ja es podrien haver quedat a ca seva a menjar pa amb tomàtic.
- I mira que en fa d’estona que van venir -va continuar el conseller-, i encara n’hi ha que cada any ho volen celebrar com si fos la gran cosa.
- Ca, conseller -va replicar l’assessor-, són quatre indígenes inadaptats que no saben que es mengenquen.
- Però bono, aquí a l’Illa Grossa ho hem resolt prou bé -va continuar el conseller-, passant la festa a un altre dia en què ja no hem de recordar la conquista catalina. Però i a l’Illa del Nord, com ha anat la cosa?
- Ui, conseller -va respondre l’assessor-, allà hi tenim un president que, callant callant, fa tot allò que toca.
- Ah, sí -va exclamar el conseller-, aquell que no me’n record mai que és de nom, perquè mai no protesta quan li exigim que ho faci tot al nostro gust. Idò, com ho ha fet per amagar el motiu de la festa?
- Bono -va respondre l’assessor-, ell ho té més fàcil i més difícil...
- Mem -va dir el conseller-, no me venguis ara amb intrigues. Què vols dir?
- Ho té més fàcil -va continuar l’assessor- perquè allà la festa de l’arribada dels catalinos coincideix amb el dia del patró de l’Illa... i això ja ajuda una mica a tapar-ho. I ho té més difícil perquè, per aquest mateix motiu, no pot canviar de dia, com hem fet a l’Illa Grossa.
- Però no s’haurà posat a recordar que noltros venim dels catalinos -va exclamar el conseller mentre es duia les mans al cap- i a explicar tot allò que ells són l’origen de la nostra llengua i la nostra cultura i la nostra religió? No m’espantis!
- No, no, de cap manera -va respondre taxatiu l’assessor-. A l’Illa del Nord hi tenim un president que coneix bé les regles del partit. Hauria de veure el full que ha repartit amb motiu de la festa. Cap referència a res que no sigui el sant patró. Açò sí, amb un dibuix molt guapo del sant, envoltat del porquet, que no hi podia faltar, però també d’un gall, un be, un moix i un pardalet que volava per allà. Dels catalinos, ni les quatre barres que, per mala sort, hem de compartir.
- Quin descans! -va exclamar el conseller mentre es dirigia a l’espia disfressat de benaventurat que se les empassa totes- És que la pitjor cosa que mos podria succeir és que sa gent arribàs a entendre que venim dels catalinos.
- No es preocupi, conseller -va exclamar na Nataixa amb un posat molt seriós però sense poder dissimular que per davall se’n reia-. Tothom ho té ben clar que els naturals d’aquella illa van caure del cel, encara no se sap com.
