Per a una filleta petita, aquells dies sense escola enmig d'un novembre gris semblaven unes vacances de Nadal anticipades. Quan vaig demanar as meus pares pes motiu d'aquells moments inesperats de jocs, enfora des pupitres i de s'olor de xoc, sa seva resposta va ser: «perquè en Franco s'ha mort».
No entenia per què a sa televisió només se sentien himnes militars, i en blanc i negre apareixia una interminable filera de persones tristes que avançaven a poc a poc entre llàgrimes.
Amb sa meva innocència infantil vaig pensar que en Franco es podria morir cada mes per poder disfrutar així de més vacances inesperades. Però me vaig guardar de dir-ho. En es fons sabia que celebrar sa mort d’una persona, per molt dolenta que hagi estat, és una cosa molt lletja. M’havien mostrat que sa mort de qualcú no és cap festa.
D’açò farà cinquant anys es pròxim mes de novembre. Mentrestant, es Govern ha dissenyat un programa ambiciós que inclou un centenar d’actes per celebrar s'aniversari de sa mort d'en Franco que s’aniran succceint al llarg de tot el 2025. Dimecres passat es president Sánchez va donar es sus as fastos des que encara desconeixem es cost total, cosa que alimenta ses crítiques sobre es bon ús des recursos públics en un context d'inestabilitat econòmica. I posa encara més de manifest que ses prioritats d’un govern, més preocupat per furgar en es passat que per resoldre es problemes des present, no estan a escaire amb ses necessitats reals des país. Davant ses urgències socials actuals aquest tipus de commemoracions haurien de ser secundàries i destinar tots es recursos a millorar sa vida des vius en tost de reviure espectres per crear divisió entre es ciutadans, en una reinterpretació històrica que manipula es passat per amagar ses misèries des present.
Tenint en compte que sa mitjana d’edat de sa població espanyola és de 45,3 anys, jo me deman a quantes generacions actuals els interessa celebrar es final d’un règim que fa mig segle que està mort i enterrat? A quants joves d’avui -sa majoria des quals ni saben qui era en Franco- els importa sa commemoració d’un fet succeït quan encara no havien nascut?
No seré jo qui entri a valorar i a discutir des de sa racionalitat tot allò que va representar es franquisme. No obstant açò, qui pensi que es espanyols vivim millor en termes econòmics d’ençà es temps d’aquella classe mitjana que va deixar es franquisme, que alci sa mà. Sí, sa classe mitjana, agradi o no agradi, va ser una conquesta d’aquella Espanya fosca i terrible. Anem a repassar sa realitat que s’amaga darrere una sèrie de dades que va donar en to triomfalista es mateix president des Govern a s’acte de presentació de s’Any Franco. Segons en Pedro Sánchez l’any 1975 sa renda per càpita dels espanyols era de 15.000 euros i avui, cinquanta anys després, és de 31.000 euros. Com volent dir; quina democràcia més fantàstica que tenim, que ha fet possible que sa renda de cada espanyol hagi crescut més del doble! Idò, jo li explicaria as nostro president quin és aquest gran avanç que hem aconseguit es ciutadans espanyols; sa renda per càpita des nostros pares i avis els permetia tenir sa seva pròpia casa, tenir un cotxo, mantenir a tota una família nombrosa i encara els sobrava doblers per poder estalviar. Avui amb 30.000 euros un jove espanyol de trenta i pico d’anys, gràcies as gran frau de sa democràcia, comparteix un pis de lloguer amb tres persones més i sa seva única propietat és una bicicleta, amb un poc de sort elèctrica.
Es president des Govern mos ha pres a tots per idiotes. S’única cosa que cerca és blanquejar sa seva imatge en un moment en què es troba totalment desgastada pes casos de corrupció que l’acorralen. Fia que es fastos per sa mort den Franco siguin es seu revulsiu electoral i és per açò que en es discurs de presentació va intentar erigir-se en defensor de sa democràcia inculcant als espanyols sa por a tornar a una dictadura. En Sánchez va arribar a la Moncloa alimentant divisions i, set anys després, es seu Govern s'ha caracteritzat per sa corrupció política i institucional més greu de sa democràcia espanyola. Així, sa guerra civil i sa «memòria històrica» se converteixen en eines per recordar només allò que convé i esborrar tot allò que resulta incòmode, aixecant un mur entre es ciutadans i servint de cortina de fum per amagar ses vergonyes de s’actual Executiu.
Els espanyols ja estem reconciliats, i aquesta reconciliació se va materialitzar en sa Constitució del 1978, un pacte fonamental que continua sent s'única data que realment mereix ser celebrada.
En paraules de Juan de Dios Colmenero: «Los actos por el 50º aniversario de la muerte de Franco corren el riesgo de convertirse en un homenaje, pero no por amor al dictador, sino por desprecio al demócrata que nos dirige».
