En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals estava molt maleit, però sense perdre la compostura, perquè ve de casa bona.
Que l’altre partit seu l’hagués abandonat a les portes d’aprovar el pressupost de l’any qui ve (amb el plus per a càrrecs inclòs) era com una cinglada enmig dels morros. I més encara el xantatge de demanar, a canvi de votar-los, tal caramull de disbarats que el partit que governa hauria fet els ous enterra durant tres legislatures.
Era tal la preocupació del conseller, que no es va entretenir ni un minut amb les reclamacions dels damnificats de la riuada de l’estiu passat, que encara no han cobrat ni un euro. De la mateixa manera que va fer nyefa de les entitats contràries a la massificació turística, que ja s’han donat de baixa del Pacte de Sostenibilitat, a la vista de tanta llei insostenible que promou el govern.
L’únic que va tenir un bon dia, va ser l’espia, que gràcies a na Nataixa va tastar per primera vegada els pastissets de l’Illa del Nord. Recordem que aquell dia l’homo havia entrat a la conselleria disfressat d’un que es creu els discursos buits de contingut del dia de la Constitució, que té mèrit...
Ensoldemà, avui, l’espia va canviar de tàctica i es va disfressar de practicant sanitari que venia a prendre la pressió, no fos cosa que amb el bordellot dels pressupostos el conseller tingués un ictus.
Però per sorpresa seva el va trobar ben tranquil prenent una copeta de palo que li acabava de servir en Juan Pelayo, perquè na Nataixa, aprovades les oposicions, ja feia estona que es negava a fer aquestes feines.
- No passi pena, senyor practicant -va dir el conseller a l’espia quan el va veure entrar-, que ho tenc tot controlat.
- Però per si un cas -va indicar l’assessor, que sabia que si queia el conseller, darrere queia ell-, es quedi, senyor practicant, assegut al sofà i amb el tensiòmetre a punt, que aquí mai no sabem com acabarà el dia.
- Mem, Juan Pelayo -va dir el conseller-, tu sempre tan pendent de sa meva salut. Idò ja ho veus, s’altre partit nostro mos ha ben fotut, però ja sabem que això son coses de l’amor. I l’amor, tal com se’n va, torna -i va alçar la copeta per fer el darrer glop.
- Sí, sí -va amollar na Nataixa des del seu enfony de secretària-, però mentre vostès es parteixen s’escudellam, al carrer hi ha problemes. I el més gros, que no hi ha qui trobi un pis assequible.
- Tu sempre igual, Nataixa -va respondre el conseller-. Però que no ho veus que és un èxit que ja hem pujat al pòdium dels pisos més cars del mercat? Quina culpa tenc jo que el turisme se’ls quedin tots? I que les immobiliàries xalin més que mai?
- Cada dia dos desnonaments, llig en es diari! Quines Illes Tropicals de misèria -va replicar na Nataixa ben maleita.
- Això és culpa d’en Xanxes -va intervenir l’assessor, pensant que feia mèrits- i de la seva maleïda llei d’amnistia.
- Calla, Juan Pelayo -va exclamar el conseller mentre es tapava la boca amb la mà-. Que no ho has vist que ja no en rallam d’aquesta llei? D’en Xanxes, ara toca la família.
- Ah! -va exclamar l’assessor que a l’acte es va posar més blanc que un paper de fumar, de tanta contundència amb què havia respost el conseller. I perquè, com és sabut, un assessor té l’obligació de saber-ho tot, encara que no sapi res.
- Mem -va continuar el conseller-. O és que no ho has vist que, amb els jutges que tenim, ja han amnistiat a tants de policies com d’independentistes? O més. Però canviem de tema. Avam, Natatxa, que n’has de dir d’això que ara farem, de prohibir noves edificacions en zones inundables? Va, digues, digues...
Però com que la secretària no responia, perquè és evident que en zones inundables no s’ha d’edificar, en Juan Pelayo es va avançar a llegir els seus versets de Nadal:
- Com que amb s’altre partit nostro hem partit peres, de l’oposició hem acceptat aquestes esmenes.
I encara, senyora Nataixa, una altra n’hi cantaré, que la Memòria democràtica la mantindrem també.
I mentre la secretària i l’espia posaven cara d’açò no té cap mèrit i de quins versets més ridículs, el conseller va exclamar, més content que un gínjol:
- Idò ja ho veus, Nataixa. Mira si ho som de bons!
