En el capítol anterior, al despatx del conseller de la cosa a les Illes Tropicals encara hi havia molta sunya. Com saben, s’hi havia celebrat una festa per premiar el batle que més s’ha passat la legalitat per allà davall. Així és que hi havia tanta porqueria que el servei de neteja es va negar a aclarir-ho i, entre bòtils buits i restes de porcella, el batle premiat continuava allà fent-se fotos davant uns fotògrafs que ja estaven cruixits.
No passin pena perquè aquests premis es donen cada tres mesos i, al pas que anam, prest podrem assistir a una altra festassa.
Mentrestant, el conseller prenia decisions polítiques, tals com si havia de fer mostrar el barrabam als migrants menors que li enviassin de fora o enviar en Juan Pelayo, el seu assessor, a una conferència contracultural a l’Illa del Nord. Poca broma, perquè el motiu era presentar un llibre destinat a fer esclatar el cervell de qualsevol filòleg decent.
Però ara toca rallar d’avui. El nostre espia s’ha presentat al despatx del conseller disfressat de propietari de més de 100 cases a les Illes Tropicals, que n’hi ha molts, i com no podia ser d’una altra manera, l’han rebut amb els braços oberts i li han ofert el sofà perquè descansàs de la feinada que, segur que ha hagut de fer, per tenir-ne tantes.
I la sorpresa de l’espia ha estat comprovar que el batle premiat encara remenava pel despatx fent-se fotos mentre els fotògrafs li demanaven, per favor, que se n’anàs d’una vegada. Però l’homo continuava fent posturetes de flaix i repetint que els propietaris de l’hotel rural li havien assegurat que no eren piscines il·legals sinó cisternes a l’aire lliure...
- Mem -va exclamar el conseller- amb aquest homo que no s’està quiet, no hi ha manera de governar, així que avui llegirem les notícies, Juan Pelayo. I el senyor propietari aquí present que mos disculpi, si és que venia a veure lo actius que som amb els seus interessos -va afegir.
I com que l’espia, ben repapat al sofà, va fer cara de consentir-ho, l’assessor va obrir el diari i es va posar a llegir en veu alta.
- A Barcelona hi ha hagut una gran manifestació contra l’abús dels lloguers -va començar, mentre la veu se li anava fent petita.
- Mem, Juan Pelayo -va intervenir el conseller-, aquesta no! Avam si ofendrem aquest senyor tan respectable que tenim assegut al sofà. Una altra, llegeix-ne una altra.
- Idò una exbatlessa de l’Illa del Nord -va dir, ben avergonyit l’assessor-, que no hi ha qui la desferri de la cadira de la Direcció dels Ports de les Illes Tropicals.
- Serà que n’ha après d’aquests de la Direcció del Poder Judicial -va amollar na Nataixa, que hi era com sempre, asseguda al sofà devora l’espia-, que s’han passat cinc anys allà sense respectar els resultats electorals...
- Valenta que és, aquesta dona, ben bé des nostros -va replicar el conseller mentre empinava el braç dret-, sempre enmig igual que es dijous, tant si toca com si no toca.
- Aquesta notícia -va continuar l’assessor- no sé si la voldrà sentir. Ja hi ha fins i tot regidors nostros que demanen que dimiteixi el president que tenim al País d’Aigo Va sense que sonin ses alarmes...
- Aquesta no cal llegir-la -va respondre el conseller-. Ara que tenim gent detinguda que declaren contra en Xanxes i a l’acte la posen en llibertat, ja no toca parlar d’aiguats. Ara mos hem de centrar en la corrupció del govern central, que en això som experts.
- I la de la violència masclista que cada dia n’hi ha més -va continuar l’assessor, més prudent que mai-, la puc llegir?
- Però que no ho saps -va replicar el conseller mentre donava culades a la cadira- que s’altre partit nostro diu que això és un invent de les feministes peludes? Deixa-ho anar! Però quin desastre d’assessor que tenc!
- Idò què troba -va continuar l’assessor, que s’anava fent petit i més petit-, puc llegir aquesta que diu que la renda per càpita de les Illes Tropicals cada dia és més alta?
- Aquesta sí que m’agrada -va exclamar el conseller mentre li feia una mirada de complicitat a l’espia-. Ja ho pots ben veure, Juan Pelayo, fa quatre dies que governam i ja es nota. I és que això de donar carta blanca als especuladors i rebaixar impostos als més rics, sempre dona bon resultat. Eh que sí, senyor propietari? -va afegir mentre picava l’ullet a l’espia, que va fer cara de desganat.
- Clar que ha pujat la renda -va exclamar na Nataixa mentre s’alçava indignada-. Darrere de cada casa que es ven a preu d’or apareix un milionari forà que es declara resident per més que no ho sigui. Li puc ben assegurar que els indígenes ni la tasten, aquesta mel.
- Bono -va replicar el conseller més fresc que una rosa-, què li farem si els indígenes no ho noten, no tothom hi ha de guanyar sempre. A jo lo que me convé és poder mostrar per la tele unes bones estadístiques. I amb aquestes puc fer creure que cada vegada som més rics.
