A principis del passat estiu, un dia que feia molta calor, recordant aquelles llargues xerrades, que moltes vegades, per aquest temps solíem fer dins el pati de la casa del enyorat, Mossèn Ferran Martí Camps, el que fou el meu mestre i conseller, vaig posar mà al llibret titulat «Xilografies Menorquines». Del qual moltes vegades, n’he recopilat i compost articles. Així idò, mentre tornava rellegir aquestes xilografies, que el componen, perquè la seva narració engata, per tant aquesta, me va semblar interessant, està ambientada dins el segle XIX. És un poc llarga, però de llarg poden fer curt, és de curt que no poden fer llarg.
Era el mig dia d’estiu, es sol bat damunt la ciutat endormiscada. La campana de la catedral sona l’Àngelus. Després, la de Sant Francesc i la del monestir de clarisses. Un estol d’al·lots, juguen davant la Sala. En sentir el toc del mig dia, han anat corrents i cridant cap a una casa, a l’entrada del carrer de les verdures. Aquí és al·lots! Veniu de pressa, que avui hem d’arribar-hi a temps!
EL RELLOTGE DE CUCUT
Ja són entrats tots a la casa. En la penombra blanquegen rengleres de pots de porcellana, que duen escrits noms llatins amb lletres daurades. Hi ha forta olor de medecines. A un racó de la farmàcia, veureu un antic rellotge de cucut, és l’admiració, d’aquells al·lots, que han vingut a veure com l’ocellet de llenya surt dotze vegades cantant les hores.
En sentir entrar gent a la farmàcia, surt el senyor apotecari, ja d’edat, però alt i fort. Té la faç severa, amb dues arrugues verticals molt pronunciades als costats dels llavis; però mai no renya els al·lots. Amb el dit alçat els parla greument, com a persones majors, amb la seva veu pausada. Els diu, que quan trobin escarabatets rars o papallones els hi duguin, i ell els donarà regalèssia o pastilles ensucrades.
Els al·lots, rient, surten de la farmàcia. L’apotecari, lentament, torna al seu escriptori. S’asseu, es posa les ulleres i segueix el treball interromput. És un treball d’història local, començat ja fa més de quaranta anys. Amb singular constància anirà continuant-lo, dia per dia, fins a la seva mort.
LA PACIÈNCIA DE L’APOTECARI
Pocs esperits han copsat tan profundament com aquest apotecari la saviesa de totes les coses que pertanyen a Menorca: geografia, botànica, entomologia, història, arqueologia... Els arxius de la General Universitat, de la Cúria Episcopal i de les cases nobles no li amaguen ja cap secret. Cada cala, cada possessió, cada palau, cada escut, cada inscripció, li són familiars. Catorze grossos volums, plens d’escriptura fina i acurada, van guardant la paciència i el fruit dels seus estudis. L’apotecari historiador classifica monedes i disseca coleòpters: Escriu memòries sobre l’entrada d’un nou bisbe i sobre la vida de l’eruga dels alzinars. Dibuixa plausibles projectes de monuments. Presta feina i decidida ajuda, a totes les obres cristianes i socials del seu temps.
L’apotecari historiador està ara concentrat de bell nou en un intrincat problema d’epigrafia romana. Li han duit dos trossos d’una gran làpida de marbre; però els trencs han espanyat diverses paraules i tota la darrera retxa. El pacient apotecari historiador fa una acorada còpia de la inscripció i l’envia al savi alemany Hulmer. Quan està més enfeinat, el criden per dinar. Amb tota pau, l’historiador es lleva les ulleres s’alça, i entra lentament al menjador. Sa dona, el fill i ell també s’asseu i resa el parenostre. Després l’esposa comença a fer plats.
Dinat amb la família, l’apotecari ja no pensa gens en els seus coleòpters ni en la trencada inscripció romana. Ell sap viure calmosament la vida. Dinarà de gust i dormirà la mitja horeta. Després, amb ferma laboriositat, però sense apassionaments i paciència, seguirà la seva labor històrica.
Ha volgut resumir la seva història de l’Illa, estampant-la en dos toms. No serà una obra crítica, però sí una bona recopilació de notícies, precioses pels investigadors de demà.
Una nota final de l’autor d’aquesta xilografia diu: «Ruiz i Pablo va fixar, en una novel·la famosa, la figura amable d’aquest apotecari historiador, però en realitat ell mai no tingué, ni de lluny, les crisis i complicacions sentimentals, que l’escriptor atribueix al seu simpàtic Joan Maza». Amb aquesta nota, acabava Mossèn F. Ferran Martí, aquesta narració. Fins un altre dia si Déu vol.
