Quan s’estén la sensació que res és veritat, sembla que res és mentida. Si qüestionam tota la informació que rebem, arribi d’on arribi, qualsevol cosa que qualsevol font ens explica pot ser certa. En una conversa vaig escoltar, fa uns dies, com una al·lota jove comentava, ben ufana ella, que abans es creia el que deia la gent (la gent...) per internet que els telenotícies. Xerrava de la DANA de València, però podria ser qualsevol altra cosa.
Un efecte de la desconfiança sobre el que s’informa i la proliferació de falsedats és que hi ha gent (la gent...) que fabrica problemes ficticis en funció dels seus interessos. La pretesa discriminació lingüística, violenta fins i tot, que patien alumnes de Balears (explicaven que els patis de les escoles eren un bronx d’agressors catalanistes) va derivar en un pla del Govern per facilitar la lliure elecció de llengua a les aules. Els pobres resultats de la iniciativa demostren que tot allò era una invenció.
En els pressupostos autonòmics de 2025 els recursos per aquest pla han desaparegut, i n’apareixen altres per crear una oficina antiokupes, un altre problema magnificat com diuen les dades, per interessos polítics, sociològics i empresarials. Ho demostra la gran quantitat d’alarmes que hi ha a les cases d’una Menorca on aquest problema (i els robatoris) és residual si es compara amb altres assumptes que mereixen més atenció.
L’oficina antiokupació és un peatge del PP balear per tenir el suport de Vox que contamina el diagnòstic del gran problema (real) de l’accés a l’habitatge. Com va ser un peatge la retirada recent de la prohibició per als menors d’anar a les corridas de toros, quan a Balears, si no hi podien anar, no era només per la normativa, sinó sobretot perquè gairebé no se’n fan. Tan simple.
Confondre veritat i mentida no és gratis. Pel camí s’ignoren, queden desatesos problemes reals. Fins que la realitat, tossuda ella, s’imposa i cada torrentada agafa la gent (la gent...) en faldaret al sofà mirant Twitter.
