Democràcia i mercat són còmplices. El mercat és capaç de fer que l'interès privat contribueixi al bé comú, i quan una institució com la prestació de l'atur, per dir-ne una, impedeix que el mercat exclogui el col·lectiu de desocupats, la democràcia legitima aquest sistema econòmic. Açò, però, si tot va bé.
És evident que el comportament que mostra la democràcia és defectuós. El seu sistema d'organització, la burocràcia, genera tota mena de suspicàcies, perquè, al capdavall, acaba imposant una visió de les coses que, en moltes ocasions, poc té a veure amb la realitat amb què conviu la gent. I pitjor, cada vegada és més difícil controlar el poder, amb la qual cosa se'n ressent el mateix moll d'os d'aquest patró de convivència social que ens garanteix que els drets i les llibertats fonamentals no puguin ser malbarats, ni tan sols per una majoria.
L'altra peça del mecanisme, l'economia de mercat, també campa desbocada, sense fre. En el primer quart del segle pel qual transitam, un punyat de fons d'inversió i grans empreses tecnològiques decideixen sobre les nostres vides, consegüentment, l'autèntic plaer de decidir se'ns ha anat diluint; la gran crisi financera, la pandèmia posterior i els recents conflictes bèl·lics han soscavat els fonaments democràtics. Avui, ja són molts els líders polítics i/o magnats econòmics que consideren perfectament prescindible qualsevol aspiració democràtica.
Pensades per i per a l'home, democràcia i economia de mercat són construccions socials que interactuen sobre un paisatge natural, una realitat física no exempta, tampoc, de greus i serioses amenaces. A tall d'exemple, l'edició del 2024 de l'«Informe sobre l'estat del clima: temps perillosos per al planeta Terra» conclou de forma colpidora: «Hem entrat en una fase crítica i impredictible de la crisi climàtica». Pel que veig, la dita de l'escriptor empordanès Josep Pla, «L'únic que no falla en aquest país és el paisatge», avui ja no ens serviria.
