Sens dubte, la nova economia digital canviarà les estructures productives, i malament si no ho fes, ja que voldria dir l’entrada en un procés de mort per inanició a l’economia catalana. I possiblement també les socials, amb una ingent quantitat d’informació que ens arriba per les xarxes. Fins ara assumim per inèrcia que el que ens arriba, també per la xarxa, és correcte. Toca provar lo contrari. Però el camí que portem és que prest no ens creurem res de res, i el problema serà qui i com pugui demostrar que en cert cas la informació que ens arriba de qualsevol banda és veraç.
La tecnologia no és un instrument sinó que esdevé un agent en si mateix. A demés, com reflexiona Harari en el seu darrer llibre (Nexus; Debate 2024), el silici no té les limitacions de la bioquímica orgànica que tenim els humans. Mai dormen ni descansen, sempre vetllant, aprenent, calculant, processant. I ja no és només la vigilància externa dels nostres actes, també de les reaccions per sota de la pell, dels nostres ulls, de les sensacions del cervell o les reaccions de la psique.
La font mateixa és la informació, que la fabriquem i la circulem com mai, en tots els ordres de la vida. Però és la possibilitat que aquesta s’autocorregeixi, i no el simple fet d’afegir més i més informació, el que ens ha de permetre trobar la veritat del que fem i som. La resta és una cursa de fluxos de situacions que és la base de poder i no de la veritat. La unilateralitat del missatge, ja per monopoli interpretatiu de l’infal·lible (interpretar les Sagrades Escriptures, exemplifica Harari) sense autocorrecció, o per abús de dades, d’al·luvió, de missatges que no ‘conversen’ entre ells, és el perill. Així les tecnologies de la informació tant poden afavorir la democràcia com el totalitarisme. La democràcia vol que les informacions ‘conversin’, s’autocorregeixin, i això no sempre és el cas; entre d’altres coses perquè els dominis dels canals dels fluxos d’informació resulten decisius!
Però, potser la ignorància, la manca d’informació un avantatge? A la teoria econòmica així ho sembla, tal afirma K. Binmore per algunes transaccions. Incrementar la informació de tots pot perjudicar tothom, i només ser beneficiós per a un jugador que l’adquireixi secretament només per a ell. Aquesta conclusió dona peu a una important qüestió ètica: Podria així ser legítim que els polítics ens amaguessin la veritat pel nostre propi bé? John Stuart Mill, el més benigne d’una sèrie de filòsofs des de plató diu que sí. Binmore està en desacord. «A l’esfera privada acostumo a callar quan sé que algú és infidel en el seu matrimoni. Però a l’esfera pública, millor tirar de la manta. Les mentides que suposadament contribueixen a l’interès públic en general només beneficien als mentiders que les diuen» («Teoria de Juegos» Alianza Editorial, 2007).
La situació en què viu l’Estat espanyol ens deixa amb un soroll d’informació terrible i amb la incògnita de jutges que diuen persegueixen la veritat i polítics que diuen busquen el bé comú. De moment em confino a l’anàlisi acadèmica i lluny de la política. I amb la frase que descriu el pensament del nou Nobel Acemoglu per explicar la diferència entre «economia pública» i «economia política». «La primera estudia què han de fer els Estats per millorar la vida dels seus constituents, mentre que la segona estudia per què no ho fan».
(*) Article publicat a «La Vanguardia» el 27 d’octubre.
