La conjura dels pusil·lànimes

Què són dites situacions compromeses? O, què és el compromís? Aquest, és un hàbit i un hàbitat que no acostuma a pasturar el pusil·lànime i implica tenir arrestos suficients per a posar per davant teu alguna conjuntura que no serà del teu grat, però que la teva personalitat, perseverança, valentia, empatia o sentit comú, faran que tinguis, alhora, la humilitat de posar-te en segon terme, si escau, a benefici d'un primer que pot ser més important que tu en un moment donat. (Oh, blasfèmia en aquests temps d'immoralitat premiada!) Per això, a part de tenir els atributs esmentats, has d'acceptar que fer les coses bé et portarà a un camí que potser tingui roses (que és el que tots voldríem), però segur que té espines. Transitem doncs, amb exemples, pel camí d'espines que mai transiten els pusil·lànimes...
Posem quatre compromisos nítids: Amorosos, amicals, polítics i laborals, encara que la llista seria infinita. Com enfrontar-se a aquests compromisos sense caure en el pusil·lànime, ara com a substantiu col·lectiu, quan rere aquestes avinences apareguin les tan humanes i indefugibles decepcions, (o desencants)? Ho recalco: Sabent estar en el lloc, tenint la valentia de mantenir-se ferm i fidel davant els avatars que se't deslliuren, a mode, habitualment, de conjura, i mostrar-te segur i decidit que la teva postura és la que la pròpia ètica o moral et diu que és la correcta en aquell moment, encara que en surtis perjudicat, que en sortiràs...

Dels exemples: Qui no ha sofert desamor? Qui no ha estat traït pels amics? Qui no l’ha decebut l’opció política? Qui no s'ha sentit infravalorat en el treball? Qui més, qui menys: Tots. I què tendeix a fer l'ésser humà quan sent el que creu injust en les seves carns? Hi ha dues opcions: La que esmentava en el segon paràgraf; o bé, la que agafa la gran majoria, i de la que avui en renego: Refugiar-se dins la inòpia existencial, la carestia intel·lectual o la declivitat moral... dins la multitud. Això sí, aquests fugitius d'ells mateixos, trobaran que aquesta multitud no és més que soledat en companyia, un reducte excloent que expulsa a aquells que tingueren la valentia d'afrontar sols les seves decisions seguides de les consegüents desil·lusions. Refugiar-se en aquesta necròpoli vital, en aquest grup de persones deshonestes i mediocres, no farà més que abonar l'odi grupal cap a qui refusà la vacuïtat del neci, del pusil·lànime, de l'ignorant... per a morir, com els arbres, dempeus. Sí, aquest darrer fa temps que és crucificat per designi dels pusil·lànimes, tot i que sigui capaç de perdonar-los. Perdonar és imperdonable -fins i tot les ofenses imaginàries- pels pusil·lànimes.

I sí, trepitjam terra de conjura contra els Quixots, l'Ínsula de Barataria dels Sanchos pàmfils, zona enfangada d'enveja i mediocritat, pàtria de vilesa i hipocresia. Qui no ho ha notat en algun dels quatre exemples? Ja he dit les opcions que hi ha, però, ara ho arrodoniré amb la faula dels eriçons que, per no morir de fred, s'ajunten entre ells i s'infecten les ferides produïdes per les seves connaturals espines, un cop i un altre. Ans també hi ha altri, els cabdals, que prefereixen perfilar una altra faula, la de la granota i l'escorpí. Però ambdós casos acaben tacats de frustració, aquest sentiment innat. Heus aquí que tant els covards que opten per encauar-se en el seu «partit» (tant se me’n foten les sigles), com els valents «versos solts», acabin infectats per la picadura de l’eriçó o de l’escorpí. Potser tot es resumeix en com prefereixes morir, tal que l'autèntica noblesa.

Jo soc de transitar pel camí d'espines, d'observar-ne la bellesa intrínseca de les roses i olorar el seu isard perfum. Ara bé, quan el camí començà a clavar-me el seu connatural agulló, dir que aprengué a diferenciar l'home de la rata: El primer continua caminant dret (ferit); en canvi, la segona, s'arrossega encara més per terra, a la mida de la seva alçada moral, reptant, les pitjors, com la serp Najash del Paradís. Un paradís fictici, és clar, puix no és concebible que aquest sigui ple de vituperiosos i verinosos éssers.

Doncs, voteu-los, o coneixeu-los, són entre nosaltres. Quasi tots són pusil·lànimes que es refugien en l’anonimat del grup (que també abandonen, covardament, si comença a enfonsar-se); i, els menys, versos solts, que acaben en el fons del riu amb el seu botxí. Però, només una cosa, per si costa diferenciar-los: Si us diuen que els molins no són gegants, és que són del grup dels Sanchos pàmfils. A aquests, lis prenc la metxa. Intransigència amb als pusil·lànimes, dels quals, només els més recalcitrants no entendran que això darrer és, tan sols, metàfora. Mentrestant, des del camí d'espines, cada dia veig més evidents i diàfans els seus miserables caus, per això reivindico l’«Ancha es Castilla» i... l’«¡A por ellos!».