El fastigós episodi d’Iñigo Errejón me confirma que d’algunes coses sempre s’ha de desconfiar. A la meva particular llista de sospitosos habituals hi ha els balanços numèrics amb xifres rodones, els intermitents, les exagerades demostracions públiques d’afecte, els productes amb abrefàcil, tot tipus de victimisme, les impressores, la solidaritat amb afany de notorietat, la felicitat fotografiada i, com en aquest cas, els que fan bandera de viure en una ortodòxia qualsevol i l’ús d’una retòrica recaragolada fins a ser incomprensible.
A la barroca carta d’Errejón apareix l’expressió «subjectivitat tòxica», que es pot interpretar com una actitud i una visió personal en determinades coses que generen un perjudici general. No totes les subjectivitats són tòxiques. Els diferents punts de vista, subjectius, s’han d’escoltar, contraposar, valorar i compartir. És bo fer-ho. Hi ha subjectivitats recurrents que són ben curioses.
Es torna a xerrar de l’impacte visual (paisatgístic, diuen) d’uns hipotètics molins plantats al mig del mar. Ja han sortit veus en contra. Sol passar. Curiosa la reacció adversa cap a plaques i molins d’una societat menorquina que venera, defensa, gaudeix i recorre a la recerca d’esclata-sangs un camp que està, amb bucòlica naturalitat, infestat de torres d’alta tensió, postes, transformadors i cablejats aeris diversos. Curiosa la convivència callada i dòcil amb els negres cables a les façanes.La subjectivitat acostuma a ser conformista amb el que sempre ha tingut davant i reaccionària amb les coses noves.
Els parcs eòlics marins mereixen mil estudis i tota la sensibilitat possible cap a la protecció de l’ecosistema. Però si, per exemple, pos els peus en remull a la vorera des Grau, d’entrada, visualment m’impacten més les barques fondejades (invasives encara que hi siguin des de fa dècades), els pantalans, els velomars i caiacs a l’arena, o els iots monumentals, que unes figuretes rodant a l’horitzó. No me facin massa cas. És pura subjectivitat. Tal vegada tòxica. Desconfiïn.
