En el capítol anterior el despatx del conseller semblava una sala de comèdies. I és que, l’obsessió del seu kefe de Madrit per fer caure el president Xanxes, havia arribat a l’extrem de fer convertir cada despatx d’allà on comandaven en un jutjat. Amb jutge i tot, que en aquest cas era el conseller de la cosa a les Illes Tropicals, disfressat amb una toga.
De res no va servir l’advertència de na Nataixa, la secretària, que insistia que, amb tanta querella judicial contra el president Xanxes, el senyor Fijó anava fora fua i que acabaria malament. I és que «qui té la coa de palla se l’encén», deia, en referència a aquell misteriós senyor M. Racoi que la campa feliç perquè ningú no sap ni qui és ni on s’amaga, per més delictes que va cometre. «Ni se sabrà mai», va sentenciar l’assessor, bon coneixedor de la cosa.
A l’espia que, posats a seguir el joc, s’havia disfressat de testimoni del cas, no el van deixar ni obrir la boca, al·legant que no n’hi havia cap necessitat de testimonis perquè en aquest país, en paraules del conseller de la cosa, «la justícia fa miracles».
En la història d’avui el despatx ja torna a ser com sempre i és que, després de la repassada que els tribunals han fet al senyor Fijó per la seva querella contra el «gobierno», el somni de fer-lo caure sense necessitat d’eleccions ha tornat a la nevera de les fantasies humides.
En conseqüència, el nostre espia també va canviar de disfressa. Es va vestir de kefe dels hotelers que diven que la percepció de massificació turística a les Illes Tropicals és «errònia i perjudicial». I així és que el conseller, quan el va veure arribar, va apartar els guardes de la porta de la conselleria i personalment va estendre una estora roja per rebre’l.
- Perdoni que no hagi convocat la banda, de música vull dir -va exclamar mentre li feia reverències-, però és que no esperava la seva visita -i a continuació el va acomodar al sofà afegint un puf perquè hi posàs els peus.
- Aquí té totes les estadístiques que tenc preparades per a aquest senyor -va dir l’assessor al conseller mentre li donava papers i més papers, i feia cara d’empegueït davant del nouvingut-. Totes demostren que ell té rahón i que cada vegada arriben més pocs turistes. Ai déu meu, què farem!
- Però d’on treus aquests papers? -li va amollar na Nataixa mentre dissimuladament li envelava una coça-. Com si no ho sabés tothom que açò ja és un desastre. Si ja no és només a l’Illa Grossa, que la gent està revoltada. Mira a les Illes dels Plàtans i a la Comunitat de l’Orxata de Xufla, i a la nostra Illa del Nord i tot... A tot arreu hi ha manifestacions en contra de la massificació.
- Mem, Nataixa -va intervenir el conseller amb severitat-, ves al teu racó de pensar i no incomodis aquest senyor tan educat que mos ve a demanar encara més.
- Vostè comanda -va respondre la secretària mentre d’amagat picava l’ullet a l’espia, perquè l’havia reconegut tot d’una-, però ja sap que a la comunitat de Madrit i tot, i allà comanden els seus, hi ha manifestacions per la falta d’habitatge que provoca el turisme.
- Mem, Nataixa -va insistir el conseller vermell com un perdigot-, no m’ho facis tornar a dir. A més, t’he de recordar que això de la falta d’habitatge a les Illes Tropicals ja ho tenim aclarit.
- Ah sí? -va replicar na Nataixa mentre l’assessor l’agafava pel braç sense saber què fer-. Vol dir aquests lloguers de més de 1.000 euros que ara s’han tret de la butxaca? Idò m’hauria de doblar el sou perquè jo hi pogués accedir.
- Hi hagi calma -va insistir el conseller- i ofereix a aquest senyor l’ensaïmada reina, com a tots els convidats que donen sentit al nostro govern. Si ell diu que no hi ha massificació, és que no n’hi ha. I ara me permetreu que despatxi amb el meu assessor, que diu que avui encara mos queden sis minuts per governar.
- Sí senyor conseller -va dir en Juan Pelayo mentre s’atracava al conseller amb un e-mail que acabava d’arribar-. És del senyor Fijó que diu que ja no cal rallar tant de la Llei d’Amnistia, que ja la tenim controlada.
- I tant! -va rondinar encara na Nataixa mentre oferia un bon terrabisco d’ensaïmada a l’espia-. Si ja se sap que ha servit per amnistiar el doble de policies que de gent del «procés».
- Nataixa, tu sempre cantant les veritats -va respondre el conseller a crits-. Ets una malcriada!
