En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals cantava les excel·lències de l’ecotaxa per amunt -i a l’hivern per avall-. I de res no va servir la prudència que li recomanava l’assessor, de tanta por que li fa que els hotelers es puguin regirar contra el govern.
Tampoc no va servir de res el sarcasme de la secretària, na Nataixa, que recordava al conseller que el seu govern havia dit pestes de l’ecotaxa quan qui comandava era el partit contrari. Ni la va voler escoltar el conseller, entusiasmat amb la idea de l’ecotaxa per amunt i a comptar doblers!
Per paga aquell dia el nostre espia havia sabut triar molt bé la disfressa, perquè anava vestit de defensor de l’ecotaxa per amunt. I el conseller no parava de fer-li moixonies i fins i tot el va convidar a una ensaïmada de cabell d’àngel sencera, que és el premi més gros que et poden donar a l’Illa Grossa.
Avui les coses han canviat, fins i tot els mobles del despatx. Per ordres del senyor Fijó, que és qui comanda des de Madrit per damunt del conseller, havien convertit un espai que era tan confortable en una autèntica sala de jutjat, amb el conseller que la presidia com si fos el jutge i encara més perquè anava disfressat de jutge.
El nostre espia, que encara no havia triat disfressa, ho va veure des del carrer, per la finestra, i va decidir presentar-se als guardes de la conselleria com a testimoni del cas. I els guardes, que van de cul amb les coses que succeeixen dins d’aquella casa, el van deixat passar...
- Si és un testimoni -va dir el conseller quan el va veure-, entri i s’assegui allà darrere. I no xisti -va afegir, posant mala cara de jutge.
- Vol dir que ho hem de fer tan gros? -es va atrevir a dir l’assessor mentre es posava la toga, perquè a ell també l’havien obligat a disfressar-se de lletrat.
- Ordres són ordres, Juan Pelayo – va respondre el conseller mentre jugava a picar amb el martell de llenya que tenia damunt la taula-. Aquesta vegada en Xanxes és homo mort. Ja l’hem caçat!
- Quanta comèdia, conseller -va intervenir na Nataixa, a qui li havien assignat el paper de secretària del jutjat. Vagi alerta, conseller -va afegir- que aquest senyor Fijó va desbocat i pot acabar malament, com sempre fins ara.
- Mem, Nataixa -va replicar el conseller-, però que no ho veus que som a punt de complir totes ses nostres fantasies més humides? D’acabar amb en Xanxes per allà on ell sempre ha acabat amb noltros? Ni eleccions ni punyetes, justícia contra la corrupció!
- És que sembla cosa de riure -va respondre na Nataixa-, vostès en peu de guerra contra la corrupció... i amb el senyor M. Racoi campant sense que ningú sapi encara qui és.
- Ni se sabrà mai -va dir l’assessor- amb la voluntat de evitat que al conseller se li escapàs la veritat-. Però la corrupció dels nostros adversaris està tan demostrada que aquí i tot els podem jutjar i condemnar.
- Jo trob que frissau massa -va continuar na Nataixa sense cap vergonya-. Que denuncieu un govern i que l’envieu a judici, no vol dir que estigui condemnat.
- Mem, Nataixa -va replicar el conseller, que suava davall la toga-, no mos esguerris la representació.
És que el senyor Fijó diu que si tots els càrrecs del partit feim la mateixa comèdia, segur que ajudarà a que surti bé.
- I pensa -va afegir l’assessor per asseguar-se el sou, tot i que la cosa l’incomodava-, que tenim tanta premsa amiga disposada a donar-mos un cop de mà...
L’espia va veure na Nataixa tan acorralada per aquell parell que, per una vegada, va voler intervenir i dir alguna cosa a favor d’ella. Així és que va alçar la mà.
- Vostè calli -li va dir el conseller quan ho va veure- que tanmateix és aquí de testimoni i res més. Les decisions les ha de prendre la justícia -va afegir mentre s’assenyalava a ell mateix- i tothom sap que en aquest país la justícia fa miracles.
