En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals respirava tranquil perquè havia pogut evitar la destitució del president del Parlament, que com saben és de l’altre partit seu. L’homo té la mania d’esparracar fotos quan no li agraden, però si l’haguessin cessat, el govern del conseller se n’hauria anat en orris. I açò, mai.
També s’ha de dir, però, que el conseller tenia el cor partit en dos, perquè encara que només sigui en teoria, els dos partits ja no van junts. Però «bono -va pensar-, amics ho som, i de l’ànima». «I amb tantes coses com ens uneixen -va continuar pensant-, com ara aquesta llei que acabam d’aprovar, que legalitza totes les construccions il·legals i permet que es continuïn llogant a turistes...».
El retgiró del dia va ser la presència d’un dragó que s’havia colat i que l’assessor intentava fer fora amb la bandera del despatx mentre el conseller, dret damunt del sofà i amb una nirviada, l’assenyalava amb el dit. La secretària no es podia estar de riure, perquè sabia perfectament que l’animal era el nostre espia disfressat.
Avui la cosa està més tranquil·la, si hem de fer cas a l’espia, que s’ha presentat al despatx disfressat de venedor de cases de luxe amb la queixa que ja no se’n venen tantes. Els guardes de seguretat dubtaven si deixar-lo passar, però quan el conseller l’ha vist els ha dit: «Que entri, que aquest es des nostros».
- I bé, Juan Pelayo -va dir el conseller-, avui venc amb ganes de fer política. Quines són les preocupacions dels nostros estimats indígenes?
- Sembla -es va atrevir a dir l’assessor, en veure que el conseller venia tan obert i planer- que estan espantats sobretot amb els preus de l’habitatge, de venda i de lloguer. Amb tant de turista que remena, per poder tenir casa s’haurien de doblar els sous.
- Però tu qui ets? -va respondre el conseller amb cara d’oi- El meu assessor o la veu de la consciència? No m’amarguis es matí, Juan Pelayo. Avam, com tenim es flicot aquest de la DANA i els nostros batles inútils de l’Illa del Nord?
- Va millorant, conseller, va millorant -va respondre l’assessor, dissimulant que suava-. A la platja de cala’n Porta o com se digui, ja es fan les obres de restauració per menar el torrent per allà on no vol anar.
- Mira que són caparruts, vostès -va amollar na Nataixa-. Durarà poc, aquesta restauració, fins que torni a ploure.
- I què més hi ha? -va insistir el conseller al seu assessor, fent veure que no havia sentit la secretària.
- En confiança, conseller -va continuar l’assessor, banyat de suor per por de la reacció del seu superior-, les depuradores que tenim en aquell municipi no arriben per a tanta gent com hi caga. I per paga els feim abocar als torrents en comptes de fer-ho a la mar... Tot és merda, conseller.
- Mem -va respondre el conseller-, ara no pretendràs que prohibeixi cagar als turistes. Ja està bé com està, prou gastar. I si no tens res més, me’n vaig, que el president del Parlament m’ha convidat a una recepció i me pens que hi haurà una bona picada.
- Sí, senyor conseller. Abans, però, de partir m’hauria de signar aquest paper -va afegir en Juan Pelayo-. Res d’importància, la derogació de la Llei de Memòria Democràtica.
- Ah, sí -va respondre el conseller mentre estampava la seva signatura-, allò que vam rallar amb s’altre partit nostro i que aprovarem dilluns. Ja n’hi ha prou de cercar cadàvers de la guerra. Com si no se sabés qui la va guanyar!
Na Nataixa va està a punt de saltar de tanta indignació. Però l’espia, que assistia al despropòsit assegut al sofà, li va fer un gest com qui diu «no hi ha res a fer, amb aquesta gent», i ella va callar.
- Idò me’n vaig -va dir encara el conseller-, que el president del Parlament m’espera i sembla que en prepara una d’alta política. Ara vol que posem la bandera bona a totes les escoles, com en aquells temps gloriosos.
- I vostè que farà? -es va atrevir a dir na Nataixa.
- Li diré que és una magnífica idea -va respondre el conseller- I encara podríem donar una altra passa i que els al·lots cantin cada matí el «Cara al sol» al pati de l’escola. Tornam als orígens, Nataixa, i això a tu que ets russa t’hauria d’agradar. Si depèn de noltros, prest tindrem unes Illes Tropicals tan guapes com la Rússia del senyor Putin.
