Els humans érem el centre de tot, i la resta dels mons coneguts giraven al voltant nostre, fins que va arribar Copèrnic i ens va demostrar que anàvem errats. Han passat 500 anys des de llavors, però encara hi ha molta gent que segueix amb els vells esquemes mentals, vigents fins l’època medieval.
Amb les pluges de l’agost es posen en marxa molts de cicles a la natura. L’estiu és una temporada on ens movem especialment els humans moderns, però la major part de la biodiversitat que ens envolta prefereix atenuar la seva activitat en els mesos de forta calor.
Amb l’aigua caiguda del cel, la terra s’ha reblanit. El líquid estimat, infiltrat poc a poc, reviu arrels, fongs, animalons de tota casta. Organismes que estaven plegats, quasi apagats per intentar sobreviure en la llarga sequera estiuenca, ara s’engreixen, es desclouen. Una nova olor impregna els sentits i la vida reneix.
Sempre hi ha hagut canvi climàtic, diuen els escèptics, els que es resisteixen a acceptar que aquest problema tengui a veure amb l’activitat humana. Tenen raó que han existit oscil·lacions en el clima al llarg de l’extensa trajectòria terrestre. Però obliden que la dada important no són els graus, sinó la velocitat de canvi.
L’acadèmia explica que la diferència de diòxid de carboni que s’ha experimentat en els darrers 60 anys, ja s’havia vist abans al planeta, però va tardar uns 14.000 anys a les dues darreres desglaciacions. La velocitat del canvi no té precedents. Ara moltes espècies no tenen temps d’adaptar-se. Aquells que segueixen pensant que som el centre del món, no hi veuen la intrínseca i preocupant relació que hi ha entre la natura i els éssers humans.
Les tortugues començaran a guaitar dels ous que va dipositar la seva mare en un lloc prou adequat per rebre l’escalfor del sol, i que després va abandonar. Les noves tortuguetes neixen soles. Moltes seran aliment d’altres animals, però les que arribin a adultes, podran tenir, amb sort, una llarga vida. Menorca és un territori acollidor per a les tortugues.
Les llavors de les herbes brollen amb abundància i ofereixen aliment tendre a tota una generació d’erugues que mengen amb avidesa. Quan alcin el vol en forma de papallones, evidenciaran per què es parla de la primavera d’hivern.
Les Illes Balears som de les zones que generen més diòxid de carboni per càpita, per mor dels milions de turistes que atreim cada any a moure la nostra economia. Intentar fugir del debat de la racionalització del turisme enfangant-lo amb consignes partidistes és més que una frivolitat local.
Les elevades temperatures que es registren als mars en els darrers anys, carreguen d’energia el clima i generen tempestes importants. Quan l’aigua cau del cel d’una manera massa sobtada, costa que s’infiltri, es desplaça ràpidament per la superfície i arrossega terra, plantes i animals.
Ja en el segle XX, l’astrònom Hubble va tornar a capgirar les teories i va demostrar que la nostra no és l’única galàxia, sinó que som una petitíssima part d’un univers que costa de concebre. Més petits que mai.
Tant de bo que tinguem una tardor cordial, que l’aigua carregui els aqüífers i que, a la primavera pròxima, tornin a brollar les fonts.
