En el capítol anterior, el conseller de la cosa de les Illes Tropicals donava voltes pel despatx amb les mans al cap, perquè no se’n sabia avenir que la neteja dels torrents i l’arranjament de les platges fos cosa seva. «Mai no m’ho hauria pensat que es nostro govern fos responsable de coses tan ordinàries i pudents», va arribar a dir.
I encara va afegir: «Serà cosa de fer una llei nova amb s’altre partit nostro perquè tot allò que tengui a veure amb merda li toqui a Madrit». Potser per aquest motiu ensoldemà no va votar en contra de la continuïtat del president parlamentari que es dedica a rompre fotos i que precisament és de l’altre partit seu, que diu ell.
El nostro espia, disfressat de turista que s’havia emocionat amb la sentida carta d’una associació d’empresaris turístics que expressava el «carinyo» dels indígenes a tota cuca que dugui doblers, va assistir als crits del conseller, indignat amb els seus homos a l’Illa del Nord, tan incompetents davant els efectes de l’aiguat que no feien més que donar-li feina.
Avui l’espia ha tingut clar que la cosa està tan poc aclarida que més val no fer-se veure massa i ha optat per una disfressa incòmoda però discreta. S’ha colat al despatx del conseller disfressat de dragó d’ombra, de tal manera que hi ha entrat per la finestra, sense necessitat d’encarar-se amb els guardes de seguretat.
- Tot són problemes, Juan Pelayo -va amollar el conseller mentre s’allargava al sofà peus i tot.
- Res que no es pugui resoldre, conseller -va respondre l’assessor fent veure que estava tranquil-. I ja ho veu, hem pogut mantenir el president parlamentari de s’altre partit, que és com tenir un card, però florit i obert a allò que toqui.
- Ja ho veurem, ja -va replicar el conseller, que no les tenia totes-. Si mos torna a sortir amb la seva fòbia a la llengua, els mestres mos escaten. I si continua amb el discurs contra els immigrants, mos podem quedar sense personal per a tant d’hotel i restaurant com mos reclamen es nostros amics.
- Ca! -va respondre l’assessor-. Tot és comèdia, que a s’altre partit també ho saben que per tenir molta mà d’obra i barata s’ha de recórrer a la immigració. O no és així?
- Molt tranquils els veig -va intervenir na Nataixa que sempre és per allà enmig-. Si amb tanta inversió turística ja no hi ha casa per als indígenes, on pensen instal·lar tanta mà d’obra de fora? Si ni els que vénen de funcionari es poden pagar casa...
- Mem -va replicar el conseller-, ara no me surtis amb aquestes. Hem promès que faríem moltes moltes cases de protecció oficial.
- Idò jo he sentit -va respondre na Nataixa-, que allò que volen és que la iniciativa privada faci els pisos més petits i les cases més altes...
- I més cosa, més cosa, Nataixa -va dir el conseller però sense concretar res-. Però pensa que ara la nostra gran preocupació social és legalitzar tot allò que sigui il·legal. Que aquells que s’han fet un xaletàs al marge de la llei, puguin dormir tranquils.
- Que puguin dormir tranquils -va replicar a l’acte la secretària- o que el puguin continuar dedicant al lloguer turístic com n’hi ha tants que ho fan?
- Uep! -va respondre el conseller mentre es posava dret damunt del sofà perquè acabava de veure l’espia-. Juan Pelayo, no ho veus que ha entrat un dragó? Fes qualque cosa! -i va continuar responent a na Nataixa- Sí que sona una mica estrany ajuntar il·legal i autoritzat per llogar. Però és que ve d’aquell gran president que van tenir les Illes Tropicals i ara no ho baratarem...
- Sí -va amollar na Nataixa-, aquell que també era del partit seu i que va acabar a la presó.
- Bono -es va excusar el conseller- Ara ho farem amb més consens, perquè segur que s’altre partit nostro també ho aprova amb entusiasme. Si fins i tot hi ha un batle de l’Illa Grossa que és de l’oposició i que hi està d’acord... És la nova llibertat, Nataixa, la que de ver agrada al capital.
