Passar els estius d’infantesa en un entorn mariner no em garantia ser un llop de mar, però m’ha aportat una base teòrica. Malgrat haver tancat la meva prometedora trajectòria com a pescador de forma prematura per uns marejos que em van deixar un temps a unes roques en plena pescada, sé distingir part de la fauna marina. I malgrat no tenir caseta, barca (dona sí) ni titulín, he interioritzat normes marítimes tradicionals com ara que la prioritat de pas al mar és, per ordre, ‘vela, rem, motor’.
En aquell mateix temps de pescades frustrades, a terra seca el territori es va configurar donant al motor prioritat absoluta, deixant en clara situació de desavantatge els rems dels pedals o qui camina al seu vent. Les normes de cortesia dels camins van donar pas a l’imperi tirànic de qui té l’opció d’atropellar.
En els darrers temps, la tendència a terra seca, encara que molt a poc a poc, ha anat canviant, millorant. Tot i que el vianant encara és víctima propiciatòria fins i tot travessant als passos on les zebres es veuen representades, les bicicletes i els caminants han anat conquerint espais on, fins i tot, han passat a ser prioritaris. Com al mar.
I al mar la tendència ha estat recentment la inversa. La convivència harmònica entre diferents s’ha pervertit per la presència de persones que naveguen sense ser gent de mar, urbanites que els estius traslladen a les ones les sorolloses accelerades amb cotxes de luxe que un temps eren (ho són?) demostracions d’estatus. Troben a l’oceà un espai ideal d’oci i ostentació. Sempre he sentit que al mar se l’ha de tenir respecte. Aquesta gent no en té. Ni als mariners. Amb la col·laboració per inhibició de les autoritats, confirmen que on no s’imposa la llei, ho fa la força. Que el motor de la seva moto aquàtica o llanxa de luxe no cedeix el pas. Aquests irresponsables vulneren aquell cortès codi tradicional de prioritats que buscava la seguretat, cada vegada més precària al mar, i que es basava en la humilitat, cada vegada més absent per tot.
