T al i com vaig dir a l’acabament del passat article, en el qual detallava si bé molt per damunt, el negoci de l’estraperlo, avui ho faré del contraban. Aquests dos germans bessons, però que no tenen la mateixa edat. El contraban duu molts de segles d’existència. Per açò avui, anirem a veure la part dels contrabandistes, que temps enrere varen tenir el seu paradís a totes i cada una de les illes Balears amb tantes platges, cales i calons, penyes i coves, tot prou solitari sobretot a la nit, per tant molt aptes per atracar-hi barques estibades de tabac, cafè, rellotges, tota casta de peces de motor, ràdios, medecines i mil coses més, tot de contraban. De tot açò, se’n poden contar moltes anècdotes.
Quan un servidor encara era al·lot, a les platges de la Vall al terme de Ciutadella, que en aquell temps era un punt molt fort, per aquest negoci d’importació d’aquestes mercaderies prohibides per la llei, però hi va haver una agafada d’una barcada de contraban, i un servidor que sempre he estat molt demanador, en veure passar tanta Guàrdia Civil, vaig demanar a un missatge que feia feina a ca nostra, una relació d’aquell fet, i ell m’ho va explicar punt, per punt, hi me va dir: «Aquestes agafades, quasi sempre són acusades, per tant si de sa barcada n’han pogut salvar la meitat, podran pagar sa multa i encara tindran negoci».
EL DESEMBARC I DISTRIBUCIÓ DEL CONTRABAN. Les estacions proveïdores dels materials de contraban es solien trobar al nord d’Àfrica: Alger, Marroc, Tànger, Gibraltar i altres, d’on partien les naus carregades amb tot el caliportal, en dates ben determinades i convingudes. El capità prou bé coneixia el camí i el lloc on havia de dirigir-se. Sempre es triava una nit, que no fes lluna i la fosca era tan espessa, que la podien tallar a espasades, un poc abans d’arribar a terra tiraven àncores i apagaven els llums per més seguretat.
Ara venia la feina del desembarc, les barques que esperaven a la costa, s’hi atracaven tot quan podien i es feia el transbordament de les mercaderies. Una vegada a terra ferma, els homes es carregaven les saques a l’espatlla i les portaven als secrets convinguts anteriorment. Aquests secrets eren molts i prou variats: coves naturals convenientment adaptades, petis pous i sitjots excavats a posta, depòsits subterranis, que una vegada plens es dissimulaven amb feixos de rama o llenya damunt la boca o entrada de la cova.
A Menorca feien servir molt els ponts de porquim (ponts fets a posta per als porcs, on no hi poden entrar bísties grosses), perquè tenen la portalada baixa, i és mal de fer entrar-hi, hi entrava un home i ho estibaven fins dalt. També feien servir coves, per exemple a la Vall, molt prop de sa Bassa Verda n’hi ha una de cova, que té es nom de sa Cova des Tabac, aquesta cova, té l’entrada tan dissimulada, que si no saben on és, no la troben. Per traginar els material al poble, ho feien camuflats convenientment amb viatges de palla, de rama, de llenya o senzillament aprofitant la fosca de la nit, després ho repartien segons la demanda dels parroquians, que sempre solien ser els mateixos.
ELS CONTRABANDISTES I LA GUÀRDIA CIVIL. Els contrabandistes solien ajuntar-se i formaven petites societats de quatre o cinc, que organitzaven i sufragaven les despeses de les expedicions, i després els guanys a parts proporcionals segons la quantitat convinguda per dieta, però quasi totes les vegades eren els de sempre, que quedaven enllepolits, perquè en poques hores guanyaven un bon jornal, i sols hi exposaven el treball i vegades la pell, (perquè no era or, tot el que lluïa) mentre que els organitzadors vegades perdien barca i bolic, però solien dir que si de tres en salvaven una encara hi tenien guany.
Així de senzill i planer, era en teoria i sobre el papers, el tràfec dels contrabandistes, però no podia descartar-se la presència inesperada dels agents de l’autoritat; en un principi eren el carabiners i després, fou la Guàrdia Civil, que perseguien sense compassió aquest tràfic il·legal, que anava contra l’Estat.
Els antics segadors mallorquins, que venien a Menorca a fer la mesada de segar, contaven un esplet d’històries dels contrabandistes i els carabiners, també deien que vegades hi havia tirs, quan perseguien els infractors de la llei, que darrere cada mata o revell hi tenien un amagatall més o manco segur. Els mateixos segadors, venien i s’entornaven, de forma clandestina, quan se’n tornaven, se’n duen un cànter ple de tabac de pota, llavors quan desembarcaven, per anar al seu poble, no hi podien anar pel camí, perquè sempre hi havia vigilància de carabiners o Guàrdia Civil i moltes vegades havien de voltar la xeca i la meca, per no ser vists. El tabac de pota, durant molts d’anys, fou contraban entre Menorca, Mallorca i les Pitiüses.
A Menorca, el negoci del contraban es va aguantar molts d’anys; principalment en el cap de llevant i el terme de Sant Climent, a la reconada de Binidalí, hi havia un punt bastant fort, també a la part d’Alaior, si no ho record malament en certa ocasió hi va haver tirs, entre contrabandistes i la Guàrdia Civil.
Ara bé, en aquest món, tot té un començamet i un acabament; la part de l’estraperlo, que vaig redactar en el passat article, va durar uns quants anys, però quan el progrés va arraconar la postguerra, aquell negoci es va acabar, mentre que el contraban encara va subsistir una partida d’anys. A l’antic moll de Ciutadella, hi va haver guàrdia de carabiners durant molt de temps. Ara actualment, no es parla de l'estraperlo i el contraban, que eren negocis fora de la llei, però no mataven ningú. En el moment present, està estés a tot arreu el negoci de la droga, que amb aquestes substàncies n’hi ha que guanyen molt de doblers, però maten, sense cap pietat, tots aquells que s’hi enganxen.
D’aquest tema, se’n podria rallar molt, però ara per la meva part ho donaré per acabat, el llarg d’aquests dos articles, la meva intenció no és mostrar res a ningú, però d’aquestes coses val la pena deixar-ne constància escrita abans que es perdin dins la fosca del temps. Encara són molts els llegidors que ho varen viure i si tenen la paciència de llegir aquest dos senzills articles ho recordaran i ho podran explicar als més joves. Fins un altre dia, si Déu vol.
