De bon'hora una amiga mallorquina de la UIB me fa saber de la mort als 86 anys de Josep Grimalt. Als anys 70 el vaig tenir de professor de lingüística general, semàntica (Palma, aleshores Universitat de Barcelona), fa de mal dir, però sens dubte el millor professor que vaig tenir, apassionat, rigorós, exigent, ben connectat amb els corrents de l'època, quan al nostre país Chomsky no dominava encara l'escena sencera. Un dels seus mestres era aleshores el romanès E. Coseriu. A Grimalt dec la maduració com a lingüista, tot i que les fonts siguin anteriors.
Josep A. Grimalt i Gomila era i exercia de felanitxer, ja ho sabeu, els felanitxers tenen una rauxa especial, a una illa on la rauxa ja està molt repartida, s'inventen una festa (neofesta, en diuen ara) cada dos mesos, una rauxa molt ben acomodada als business. El professor Grimalt, fadrí, era un home de gestos i maneres refinades, en el cara a cara ocorrent, enginyós, divertit, també irreverent, que sol ser la transgressió dels vells catòlics. Grimalt va tenir moltes vides, ben format, primer llicenciat en Dret i després en Filologia, la seva obra més perdurable és l'edició crítica de les Rondalles Mallorquines, un autèntic opus magnum, el treball d'una vida, amb l'ajut de Jaume Guiscafrè: com encaixar les rondalles en el catàleg mundial de contes i narrativa popular (cuentos, Märchen...) conegut com Aarne-Thomson.
Tenc dubte si Josep Grimalt va visitar mai Menorca, un home que tenia tant per explicar i era un gran comunicador, com va demostrar uns anys a la televisió en un programa de consultes lingüístiques. De visita a la UIB fa cinc o sis anys vaig anar al seu despatx a saludar-lo; la UIB any després de la jubilació, li va reservar fins al final un despatx on pogués culminar l'obra de les rondalles.
M'agradarà recordar que, si no vaig errat, Grimalt és l'autor de l'únic treball acadèmic sobre l'existència de dos articles en el parlar de les illes: article salat general, però EL rei, EL cel, LA pagesia, etc... Ho fa partint d'un article de Coseriu. Trobareu el treball a la xarxa, Estudis Romànics, vol.31, 2009.
Deia una amiga fa poc comentant la mort d’un conegut: «quin any que duim», anys de morts volia dir, sense reparar que a partir d’una edat tots els anys són així, un comiat darrere l'altre, cauen els coetanis... Bon viatge, Mestre.
