Les Festes de la Mare de Déu de Gràcia estan a punt de treure el cap per qualsevol escletxa de les vostres vides. És un temps (tres dies) de gràcia (i perdonin el joc de paraules) per efectuar una treva salvadora, redemptora... Com aquelles treves que permetien respirar els soldats a les trinxeres del desamor i que, freqüentment i malaurada, no deixaven de ser el preludi d’una demolidora i tristíssima barbàrie posterior. Una treva per no reincidir, per exemple, en estèrils polèmiques que, aparentment ja mortes, ressusciten, de sobte, amb la virulència d’un herpes recurrent, incurable. Debats de tossuderia, sordesa i ceguesa que s’activen habitualment en dates assenyalades com les que viureu properament...
La primera controvèrsia a obviar seria, encara que només fos per mer cansament, la de la denominació de les pròpies festes. Tot i que creus que l’alteració del seu nom fou, ja fa dècades, fruit d’un laïcisme mal entès i un acte de provocació del tot innecessari, estàs plenament convençut, i en la teva condició de creient, que a la Mare de Déu de Gràcia l’inquieten més altres qüestions i s’interessa per altres assumptes i esperances. Com que durant tres jornades vos pugueu sentir tots com a veritables germans, fills –naturals o adoptats- d’una gran mare, la ciutat de Maó, independentment de quina sigui la vostra ideologia, la vostra manera de sentir o de viure... O no? I que una abraçada no deixi de donar-se per mers prejudicis... L’empatia i el respecte són, al capdavall, la millor manera d’honrar l’esvelta figura d’Ella...
La segona discussió que caldria evitar en aquesta treva seria la del topònim de la ciutat. Sempre has cregut que les dues formes podrien haver conviscut educadament juntes, però aquesta creença no s’ha traduït finalment en fets. No obstant –i encara que legalment s’ha optat definitivament pel Maó- no creus que algú sigui afusellat pel fet d’escriure Mahón quan, per exemple, escrigui en castellà... Tots dos topònims estan condemnats a conviure per sempre, malgrat el que pugui dir un decret. Així que Mahón/Maó seguirà sent el que és: una població oberta i tolerant on no haurien d’eternitzar-se controvèrsies que resolen els mateixos ciutadans amb dues coses anomenades tolerància i sentit comú...
I, finalment, que ningú aprofiti aquests dies per vomitar odi o entossudiment en relació amb el menorquí/català. Però sí, potser, per acceptar, d’una punyetera vegada, un fet merament científic que intenta polititzar-se: la evidència científica –iteres– que el menorquí és un subdialecte del català. Les llengües no entren en discòrdies, defugen la seva instrumentalització per a fins espuris i es complauen en la seva tasca i ofici: el d’aproximar els homes mitjançant els missatges que engendren o haurien d’engendrar...
I si la treva d’aquests dies de festa definitivament funciona i vos millora i es demostra com a possible allò assumit com a impossible i la veritat i la raó i l’amor creixen, per què no fer-la extensiva a la resta de l’any?
